A la plaça valenciana

Moment intern dolç, el de Pedro Sánchez, un super­vi­vent en un PSOE del qual va ser defe­nes­trat sols fa cinc anys. Un 40è ani­ver­sari que pro­pi­cia l’exhi­bició del seu lide­ratge i d’una calma interna que alhora ofe­rei­xen l’opor­tu­ni­tat d’ento­mar rep­tes de fons per al soci­a­lisme. Com el plan­te­jat per Ximo Puig de refor­mu­lació dels con­tra­pe­sos ter­ri­to­ri­als i del sis­tema de finançament autonòmic. O el referèndum sobre la monar­quia. Debats difícils de defu­gir per molt afer­rats a la Cons­ti­tució que es decla­rin, perquè són columna ver­te­bral d’un cadàver, la Tran­sició. Sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, Sánchez tria València per al congrés “de la uni­tat”. Des de l’altre cantó de la mateixa plaça, Casado feia el paseíllo fa pocs dies, rei­vin­di­cant-la com a seva.