Tribuna
La contracultura. Nostàlgia i reflexió
Fins al 28 de novembre encara es pot visitar al Palau Robert la mostra L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement, i gosaria afirmar que és una d’aquelles mostres de visita obligatòria, sigui quina sigui la teva edat. La gent que va viure aquells anys tindrà una meravellosa oportunitat d’arrebossar-se de nostàlgia, i els més joves, tal com diu el poeta Paco Fanés, sabran què feien els seus pares i avis pels carrers i les places de Catalunya.
Els curadors principals de la mostra són Pepe Ribas, el mític responsable de la no menys mítica revista Ajoblanco, i Josep Maria Canti Casanovas, activista llibertari i responsable de La Web Sense Nom.
Circular per l’interior de l’exposició produeix dues sensacions intenses i contraposades. La primera és, sens dubte, la nostàlgia. L’Estat espanyol s’allibera per fi del jou directe del dictador, l’esperit ja estem veient que es manté més viu que mai, i entre el jovent comença a bullir un desig de llibertat, un neguit que troba referències arreu del món. Els hippies, la psicodèlia, les comunes, l’espiritualitat oriental, tot són camins nous, atractius i magnètics que fan que, de mica en mica, es perdi la por a la llibertat, es deixi enrere la síndrome d’Estocolm provocada per la dictadura franquista i es respiri a grans glopades, quasi amb avarícia, com si l’oxigen s’hagués d’acabar en sec. I qualsevol cosa és bona per assaborir aquesta preuada llibertat recent estrenada, per convertir-la en realitat. La música, el rock, l’art, els fanzines, les revistes, les drogues, les comunes, l’ecologia, la festa o la manera de divertir-se. Des de la radicalitat més innovadora dels corrents psicodèlics fins a la prudència arrelada a la història de voler recuperar les tradicions populars, qualsevol cosa serveix per proclamar als quatre vents els anhels de llibertat i, per suposat, fer-los efectius.
Presidint-ho tot, una idea màgica i vivificant: “la vida és una festa” que es converteix en brúixola i que serveix com a catalitzador de la creativitat global, una creativitat que es manifesta en tots els camps, la música, els còmics, la literatura, les revistes, els mitjans de comunicació o les reivindicacions socials i que s’engloba sota l’etiqueta d’underground o de contracultura.
l’exposició toca la fibra mostrant revistes, vídeos, concerts i, fins i tot, els cortinatges d’entrada al temple per excel·lència, la sala Zeleste. I, a mesura que circules per la mostra, aquesta nostàlgia va donant pas a la segona sensació intensa, la reflexió. I aquesta reflexió acaba transitant per uns camins més aviat negatius. El recorregut casa el record dels setanta amb la realitat del present i la balança es desequilibra de manera notable en favor de la primera. Un mag que es vesteix de calamar i que acaba a la fiscalia, una banda que tant se n’hauria de donar de tot com els Rolling Stones que s’autocensura una peça històrica com Brown sugar perquè parlar d’esclavatge no agrada a la nova moral, un còmic com Estela que ha de retre comptes davant d’un jutge per suposades injúries a les forces de l’ordre i, si ens hi posem, la llista es faria eterna. Què passaria si avui es publiquessin cançons com posem per cas Matar hippies en las Cies o Hoy voy a asesinarte, de Siniestro Total; Quiero ser una zorra, de Las Vulpes, o Marica de terciopelo, de Ramoncín? I quin destí li esperaria a Ranx, el robot de Tamburini i Liberatore que mantenia relacions amb una nena de 12 anys que, a més, era heroïnòmana? I a la violència i les drogues a l’engròs que desplegava el Makoki de Gallardo i Mediavilla? I per no parlar d’espectacles, de cabarets, de novel·les, de fotografies com les de García-Alix i Robert Mapplethorpe, per citar-ne dos dels que han assolit reconeixement internacional.
Sí, certament passejar-se per la mostra és recordar el passat amb un somriure, un somriure que potser s’estronca quan arribes a la conclusió que hem perdut bona part de les moltes llibertats que ens va costar tant assolir, que ser modern vol dir viure una destructiva onada de puritanisme absurd, que l’educació i el criteri s’han substituït per rius de banalitat perversa i que potser això només és el començament d’un camí descendent de trist final.
