Suquet a la Pelosa

Segu­ra­ment molts “giro­nins” ja ho sabeu: la Pelosa és una cala que es bada al nord de Roses anant a cap Nor­feu, pas­sada la popu­lar Mont­joi –el Bulli–, i a con­ti­nu­ació de cala Calitjàs. En aquest redós marítim també s’hi dreça una bar­raca d’obra, avui res­tau­rada, que havia ser­vit de refugi als pes­ca­dors que, dècades enrere, s’hi aixo­plu­ga­ven men­tre fei­ne­ja­ven per aque­lles anfrac­tu­o­si­tats i no era fàcil tor­nar a casa cada ves­pre. També, tot s’ha de dir, la cons­trucció havia estat tes­ti­moni dels àpats que hi cele­bra­ven par­ti­des rosen­ques que, després d’una pes­quera domi­ni­cal, coro­nada amb algun conill, tord o per­diu, caçats men­tre els altres reco­llien el palan­gre o el tres­mall, cui­na­ven i es crus­pien a les tau­les d’obra, sota el ten­de­rol que les ombreja.

És el mateix esce­nari que avui dia acull una colla d’amics que ens hi citem –pandèmia a banda– dues o tres vega­des l’any. Són els molt popu­lars –i d’una manera o altre rela­ci­o­nats amb aquest diari– Car­les, Miquel, Nisso, Vador, Enric, Pere, Fran­cesc, Jordi, Josep M. i algun altre. Prou popu­lars i, per no ensa­bo­nar-los més, per això els cito a mit­ges. Avui ni cacem ni pes­quem –per les min­ves de gener algú ens faci­lita garoi­nes aca­ba­des de lle­var–, però els resul­tats a l’olla, cas­sola o pae­lla, segur, són tan esplèndids com els de l’avior: un parell –en Car­les i en Pas­cual– domi­nen el sofre­git i el punt de cuit.

Quant a la resta del sínode, reveure’s, con­ver­sar, allò que se’n diu posar-se al dia, fer-nos com­pa­nyia, i a esto­nes emba­da­lir-se amb la mirada posada en la bellesa de la marina que, entre punta Fal­co­nera i la península de Nor­feu, s’exhi­beix al davant. Els badius que dibui­xen qua­tre pins coro­nats, com una mena de retaule nou­cen­tista emmar­quen l’aigua nítida, ara mateix lliure d’esti­ue­jants, que con­clou a l’extrem sud de l’el·lipse del golf quan mor a Empúries; al dar­rere la torre de Montgó, i el cas­tell i el bisbe jacent del Montgrí. Més avall, i ja com a dar­rer dio­rama, la mena d’herois de pedra que sem­blen les Medes i els caps de sa Sal i de Begur. Men­tre el xup-xup i els meus amics hi posen la música de fons –que si en Puig­de­mont, en Jun­que­ras, els tri­bu­nals polítics...–, fa bo de mirar-s’ho i, ine­vi­ta­ble­ment, evo­car les des­crip­ci­ons que, de sem­blants tocoms, ens ha dei­xat edi­ta­des el grafòman de Pala­fru­gell.