Uns llencen, altres recullen

Els governs del món, quasi tots, diuen que es posen de veri­tat les piles per afron­tar l’emergència climàtica (ja era una emergència fa dècades, tot i que ara ho dis­fres­sin d’actu­a­li­tat). La Terra es queixa i calen acci­ons con­tun­dents per atu­rar (perquè rever­tir serà quasi impos­si­ble) la pèrdua de recur­sos i hàbitats fins ara molt neces­sa­ris. Si tenen un bon pla, que vagin fent, a veure què en surt.

A petita escala, arreu pro­li­fe­ren les acci­ons d’enti­tats i col·lec­tius que orga­nit­zen jor­na­des de reco­llida de brossa i de resi­dus diver­sos, llençats sense mira­ments per incons­ci­ents con­vençuts que ningú els ha de dir com han de fer les coses; una mena d’acte de rebel·lia sense sen­tit o sim­ple­ment un des­ver­go­nyi­ment incívic davant de tot el que els envolta. Quins cer­ve­llets!

Més enllà de les reco­lli­des pun­tu­als, hi ha una ini­ci­a­tiva, Jo camino, jo recu­llo, sor­gida de la inqui­e­tud de dues pala­fru­ge­llen­ques, l’Eva Bue­na­ven­tura i la San­dra Bisbe, que es podria con­ver­tir en una petita solució a gran escala, si hi ha prou parròquia per tirar-la enda­vant. Elles cami­nen, amb una bossa en una mà i unes pin­ces per reco­llir dei­xa­lles a l’altra, i van fent. I si veuen algun residu de grans dimen­si­ons, ho comu­ni­quen a les auto­ri­tats cor­res­po­nents (hi ha nom­bro­sos punts en bos­cos, rie­res i rie­rols que, malau­ra­da­ment, s’han con­ver­tit en impro­vi­sats abo­ca­dors de mobles i elec­tro­domèstics, cosa que tam­poc s’entén, perquè costa el mateix des­car­re­gar allà que en una dei­xa­lle­ria, no?).

Algú dirà que no és agra­da­ble fer d’escom­bri­aire i pot­ser se li hau­ria de recor­dar que cada dia hi ha per­so­nes que tenen com a feina reco­llir la brossa dels seus con­te­ni­dors, perquè no hagin de tenir-la a casa. Que fa una certa ràbia haver de reco­llir el que els inde­sit­ja­bles llen­cen? Sí, és clar, però amb la ràbia no anem enlloc. Per desgràcia, algú ho ha de fer, i els ser­veis de neteja no donen l’abast amb tant d’inci­visme. Una de dues: o els governs aug­men­ten, i molt, el nom­bre d’efec­tius de neteja (que seria el que cal­dria) o fan falta ini­ci­a­ti­ves ciu­ta­da­nes per suplir la man­cança de braços. En un món ideal, tot­hom seria cons­ci­ent que no s’han de llençar coses, però ja sabem que no és així. Ara per ara, hi ha uns que llen­cen i altres que recu­llen sense que els cai­guin els anells, i això els honora.