Però qui es pensen que són?

Una notícia de pri­mers d'agost em fa reviure epi­so­dis vis­cuts a països on la democràcia sí és ben entesa. Fa una desena d'anys, en la inau­gu­ració d'una reunió on hi havia per­so­na­li­tats, tant empre­sa­ri­als com polítiques, a molt alt nivell, em va xocar com el lloc prin­ci­pal es cedia al pre­si­dent de l'orga­nit­zació empre­sa­rial que orga­nit­zava, perquè, com va dir el polític de més rang, “vostè repre­senta qui jo ser­veixo”. El yang d'aquest record l'hem cop­sat aquest dies, amb l'acti­tud del minis­tre de Foment, a qui algú hau­ria d'avi­sar que la seva paren­tela està, sense cap culpa, en boca de tota la gent del Camp per la des­a­pa­rició sob­tada de l'obra del túnel de Lilla a l'A-27. El senyor Blanco, des­a­fi­ant els con­tro­la­dors aeris, diu que no es reu­neix amb ells, cons­ci­ent que la xule­ria el rea­firma com un pun­tual del par­tido. Abans el minis­tre ha tin­gut temps de sig­ni­fi­car-se escapçant inver­si­ons, com la de l'A-27, sense altre cri­teri que fer-se currículum com el xèrif del govern i sent cons­ci­ent que a l'agost tot és més light.

Que els con­tro­la­dors viuen com reis no és un tema d'ara. Fa qua­ranta anys que és així i alguna raó hi ha d'haver que ara ens ama­guen. Però el que no pot ser és que, en un moment en què tot s'aguanta amb agu­lles, els que tenen l'encàrrec de ges­ti­o­nar la recu­pe­ració econòmica vagin mar­cant paquet per que­dar bé amb els de la seva colla.