La meva terra

Segons Manuel de Pedrolo:

“Només perquè és la meva terra, / jo sé que caure ací em serà / més dolç que viure i fer-me gran / arran de mars que em són estra­nyes”... Aquests ros­tos eixuts, aques­tes mun­ta­nyes fei­xa­des, orna­des de fari­gola i romaní. Aquesta costa esquer­dada, abrupta, nua, en cons­tant agressió con­tra una mar pro­funda, d’aigües esquer­pes. Aquest és el meu país, aquest és el nos­tre país. Una terra antiga, poblada de lle­gen­des i d’històries: Llançà, Deci­ana romana, Lan­ci­ano dels medi­e­vals...

País, el nos­tre, en altre temps ple de vinyes i oli­vars. De vere­mes sag­nants i de trulls dau­rats. País ara de plat­ges curu­lles, dos mesos a l’any. Narcís Jordi Aragó con­fessà que, amb la con­tem­plació d’aques­tes mul­ti­tuds sobre la platja, li venia a la memòria aque­lla pre­mo­nició de Miquel Martí i Pol: “La fi del món s’esde­vindrà un estiu, / just quan arri­bin els pri­mers turis­tes.”

País de remeis mira­cu­lo­sos aquest, en clau sur­re­a­lista, com una recepta afro­disíaca pro­ce­dent d’un vell bar­ber jueu empor­danès: “Cal bar­re­jar un petricó d’aigua de Vilajuïga amb una ceba de Vila-sacra trin­xada, mel i la nya­nya de vint-i-dues garo­tes de Llançà. Tot ha de fer la xup-xup el temps de resar vint-i-dues jacu­latòries. Després de colat, se’n dei­xen anar unes gotes, amb ploma de per­diu, damunt del mem­bre malaltís. Els resul­tats no es faran espe­rar, amb gran delec­tació i gat­zara de quan­tes fem­bres pla­ents hi hagi al cos­tat del malalt”...

–Qui­nes coses, no? Què s’ha de fer!...

–Sí, com el cavall de Sant Martí, que va viure fins que es va morir.

–Quan ets al ball has de ballar, vet-ho aquí.

–I que Déu afarti es pobres, com deia aquell capellà del Ros­selló.

–Res. Què hi farem!... La pes­quera de Llançà: dues guiu­les i un serrà...

Per la banda de lle­vant es des­perta una llum suau que escampa suc de taron­ges sobre la mar. Sant Vicenç, reen­car­nat en pedra de Girona per obra i gràcia de Domènec Fita, con­tem­pla encu­ri­o­sit des de la façana de l’església el vaivé dels par­dals al vol­tant de l’Arbre de la Lli­ber­tat. Poble de con­tras­tos, aquest nos­tre. En parau­les de Mont­ser­rat Vay­reda: “Cata­lans al Cas­te­llar, / a Llançà”...