Remoure el passat?

Curi­o­sa­ment, a Cata­lu­nya s’ha man­tin­gut un dis­curs interes­sat que, havent-lo repe­tit tan­tes vega­des, per a molta gent ha esde­vin­gut creïble, encara que els fets objec­tius i històrics demos­trin el con­trari. Però la potència de foc dels defen­sors de la faula ha estat tan potent que en l’ima­gi­nari popu­lar ha calat. Aquesta set­mana pas­sada, i gràcies a un debat sobre l’infra­fi­nançament orga­nit­zat pel diari Ara entre els qua­tre dar­rers con­se­llers d’Eco­no­mia, era ine­vi­ta­ble que tard o d’hora sortís el finançament del País Basc. El pro­fes­sor Cas­tells va afir­mar que era difícil que el con­cert basc fos sos­te­ni­ble per a l’Estat si també s’apli­cava a Cata­lu­nya, afir­mació que el con­se­ller Andreu Mas-Colell va repli­car dient: “Si hagués exis­tit un con­cert català, el basc seria dife­rent.” Més tard, el con­se­ller Cas­tells va dir que CDC havia rebut­jat el con­cert, segons l’hi havia expli­cat el con­se­ller basc de l’època, Pedro Luis Uri­arte.

En la fila qua­tre del públic, sense cap mena de pro­to­col, hi havia el pre­si­dent Jordi Pujol, que escol­tava aten­ta­ment, i en sen­tir les parau­les de Cas­tells va dema­nar la paraula per des­men­tir taxa­ti­va­ment que això fos cert. “Sí que vam dema­nar el con­cert econòmic”, asse­gurà el pre­si­dent, que hi va afe­gir que el govern de Suárez i la majo­ria dels par­tits cata­lans s’hi van opo­sar. I va con­ti­nuar fent un repàs de les vega­des que l’havien dema­nat, fins i tot va recor­dar una pro­posta, molt ben ela­bo­rada tècni­ca­ment, de Ramon Trias Far­gas, que també va ser rebut­jada. I en la nego­ci­ació de l’Esta­tut de Sau, Con­vergència ho va tor­nar a dema­nar i només hi van votar a favor els tres repre­sen­tants de Con­vergència i el d’Esquerra Repu­bli­cana; la resta van votar-hi en con­tra. I con­cloïa el pre­si­dent Pujol, per a tots aquells que diuen que els feia por recap­tar impos­tos, que recap­tar impos­tos és exer­cir poder polític.

Miquel Roca, en la pre­sen­tació d’un lli­bre del pre­si­dent Pujol, el 18 d’abril del 2012, també lamen­tava que la majo­ria dels cata­lans ales­ho­res no vol­gues­sin el pacte fis­cal. Els con­tra­ris al con­cert eren el PSC, UDC i el PSUC, que s’hi van opo­sar fer­ma­ment i que el 1977 tenien majo­ria, i ho jus­ti­fi­ca­ven dient que era “reac­ci­o­nari i medi­e­val”.

Aquest exem­ple de com can­viar la història en política és molt vell, i per això quan es parla d’aques­tes coses, com de la Tran­sició o del fran­quisme, et diuen que és millor no remoure el pas­sat. És la seva coar­tada per­fecta.

És veri­tat que ens van fer creure que al final els dos sis­te­mes coin­ci­di­rien, que no hi hau­ria ni diferències ni pri­vi­le­gis i que l’única diferència seria en el model de recap­tació. Però hem vist que el que deia el pre­si­dent Pujol, que recap­tar impos­tos és exer­cir poder polític, avui al País Basc és ben evi­dent. Han dei­xat de ser depen­dents d’Espa­nya.

El sis­tema comú també té les seves dis­tor­si­ons pro­vo­ca­des pels interes­sos polítics, i ja fa decen­nis que el dèficit fis­cal de qua­tre auto­no­mies se sufra­guen amb els exce­dents de la resta. Algu­nes de molt ben dota­des, per cert.

Aquests dies que es parla del pres­su­post de la Gene­ra­li­tat que pre­veu la des­pesa més alta de la història, amb 38.139 mili­ons d’euros, seria impor­tant rela­ci­o­nar-ho amb els 20.000 mili­ons d’euros de dèficit fis­cal. És a dir, més del 52% del pres­su­post. Aquest pes mort que hem de supor­tar cada any i els altres dèficits ocults com són les inver­si­ons pres­su­pos­ta­des i no rea­lit­za­des, ens abo­quen a situ­a­ci­ons prou crítiques perquè reac­ci­o­nem unànime­ment per dir pou.

Dime­cres pas­sat, orga­nit­zat per Vull Cor­re­dor, a Madrid es van reu­nir 1.300 empre­sa­ris per recla­mar el cor­re­dor medi­ter­rani. Ja és hora, perquè els cata­lans l’estem recla­mant des de fa molts anys i ens hem tro­bat sem­pre molt sols. En aquell moment era més impor­tant con­nec­tar-se amb Madrid i per­pe­tuar l’Espa­nya radial. Però, vist l’error, és bo que es rec­ti­fi­qui i es faci pressió per refer aquest error colos­sal de les infra­es­truc­tu­res espa­nyo­les.

Josep Vicent Boira va gua­nyar aquest any el premi d’assaig Car­les Rahola, que orga­nitza la Fun­dació Ber­trana de Girona. És un tre­ball molt ben docu­men­tat que cal lle­gir aten­ta­ment i treure’n expli­ca­ci­ons. Aquests 23 centímetres que ens sepa­ren d’Europa, en parau­les del gua­nya­dor, ens han repre­sen­tat i ens repre­sen­ten un cost econòmic colos­sal. Aquesta “Via Augusta del segle XXI”, com l’ano­mena Boira en el seu assaig, sem­bla que per fi ha estat des­co­berta per tots els agents econòmics. Mai no és tard si hi per­sis­tei­xen.