La pròrroga

Escolto i lle­geixo que els pobles cel­ti­bers que habi­ta­ven la península Ibèrica en l’època pre­ro­mana des­ti­na­ven un terç del seu temps a bus­car el con­sens entre els líders dels poblats més pro­pers. A les ciu­tats for­ti­fi­ca­des resi­dia el con­sell d’anci­ans o de nobles, que exer­cia l’auto­ri­tat amb les elits de la guerra. Hi dis­cu­tien les actu­a­ci­ons a rea­lit­zar sobre el que con­si­de­ra­ven que era la pro­pi­e­tat comu­nal. Pels escrits que van dei­xar, i pel que van expli­car més tard els romans, asse­gu­ren que, tot i trac­tar-se d’un poble guer­rer, l’èxit de l’acord es basava prin­ci­pal­ment en el temps que hi dedi­ca­ven i sobre­tot en la con­fiança i l’hones­te­dat de les pro­pos­tes. Em venen a la memòria aques­tes històries quan els par­tits inde­pen­den­tis­tes con­ti­nuen nego­ci­ant un acord per apro­var la llei de pres­su­post després que el resul­tat de les assem­blees de la CUP hagi pro­pi­ciat una set­mana de pròrroga, que, de moment, sem­bla accep­tada. Les nego­ci­a­ci­ons fins a última hora s’han con­ver­tit en la carac­terística prin­ci­pal de la política cata­lana des de fa deu anys. El nou horitzó, torna el ver­mell al calen­dari, està mar­cat ara pel ple del 22 de novem­bre. Un no de la CUP, ara sí, tren­ca­ria la ja tan des­gas­tada majo­ria inde­pen­den­tista del 52%. Espe­rem, doncs, que s’imposi la con­fiança i l’hones­te­dat.