El català i bla-bla-bla...

La pèrdua del català com a llen­gua social s’ha acce­le­rat en les dar­re­res dècades. Res de nou. Què va pas­sar amb els milers de llengües que es par­la­ven a les colònies ame­ri­ca­nes de l’imperi espa­nyol? Cul­par els cata­la­no­par­lants que can­vien de llen­gua amb massa faci­li­tat ja s’assem­bla massa a fer-ho amb els inde­pen­den­tis­tes que no es mobi­lit­zen prou per la inde­pendència o amb els ciu­ta­dans irres­pon­sa­bles davant les ona­des de la pandèmia. És molt fàcil pas­sar el mort al dar­rer de la cadena. L’emi­gració n’és un altre motiu; i per què ho és en unes zones i no pas en altres? I als anys cin­quanta i sei­xanta, amb tots els espa­nyols que van arri­bar, no? Els emi­grants, com a tot el món, s’adap­ten a les exigències. D’espa­nyols colons sem­pre n’hi ha hagut; d’aquests, no cal espe­rar-ne res, perquè han vin­gut per ocu­par un ter­ri­tori; però la majo­ria d’aquells emi­grants –i els seus fills– ja són tant de soca-rel com els més indígenes.

La causa prin­ci­pal són les ins­ti­tu­ci­ons, les pri­va­des i les públi­ques. Quan­tes empre­ses a Cata­lu­nya exi­gei­xen el català en els pro­ces­sos de selecció o el tenen com a llen­gua vehi­cu­lar? I les que no ho fan encara reben sub­ven­ci­ons de la Gene­ra­li­tat? I per què ser­vei­xen les lleis d’eti­que­tatge i de reto­lació, si els matei­xos que les van crear no posen san­ci­ons per incom­plir-les? Esco­les i uni­ver­si­tats, jut­jats, ser­veis poli­ci­als o d’atenció a la ciu­ta­da­nia menys­preen la llen­gua del país amb una impu­ni­tat ini­ma­gi­na­ble en qual­se­vol país que tin­gui una llen­gua pròpia; pot­ser no es pot evi­tar que hi hagi colons infil­trats en aquests ser­veis, però cal­dria evi­tar donar-los res­pon­sa­bi­li­tats, si més no aquí. La llen­gua cata­lana, com l’eco­no­mia, la cul­tura, la justícia, etc., neces­sita un estat dar­rere per poder sobre­viure; l’espa­nyol, com a Amèrica, mai no hi ha fet ni hi farà res.