L’ase dels cops

Pot ser que n’esti­guin al cas o, fins i tot, és pos­si­ble que ho hagin vist o sen­tit. La cosa va d’un grup de ter­tu­li­ans d’una ràdio de Madrid als quals, arran de tot això del català a Net­flix, se’ls va escal­far la boca per aca­bar fent conyeta sobre com sona­ria el títol traduït de cer­tes sèries. Com si entre El joc del cala­mar i El juego del cala­mar hi hagués tot un món lingüístic de diferència per fotre-se’n, però en fi. En si mateix, l’epi­sodi no té més substància de la volada que se li ha vol­gut donar un cop ha fet el salt a aquest femer comu­ni­tari que són les xar­xes soci­als. Però tam­poc és cap anècdota. Entre les mira­des des­de­nyo­ses d’una certa intel·lec­tu­a­li­tat espa­nyola pre­te­sa­ment pro­gres­sista, o els embats direc­tes i des­a­com­ple­xats que pateix per part de la judi­ca­tura i els par­tits de tall més ultra, el català és aque­lla ase dels cops que, després de no sé quants anys, i ja en són una colla, con­ti­nua rebent per totes ban­des. Per als uns, com els de la bro­meta, tan cos­mo­po­li­tes ells, és un idi­oma poc menys que rústic o tri­bal. Només folk­lore. Per als altres, per con­tra, la llen­gua és pos­si­ble­ment l’amenaça més seri­osa que per­ce­ben per al seu model d’estat, uni­for­mat i uni­for­mit­za­dor a parts iguals. Que en el dia d’avui no s’hagi nor­ma­lit­zat aquest debat i encara no s’hagi assu­mit que el català és, sen­zi­lla­ment, l’idi­oma d’ús cor­rent amb què parla, dis­cu­teix o s’estima tanta gent, inde­pen­dent­ment del que cre­gui o pre­di­qui, sus­cita més man­dra que no indig­nació. Però arri­bats fins aquí, som al cap del car­rer d’un debat més pro­fund que el d’un par­lar. Perquè res com els esti­ra­bots al vol­tant de la llen­gua per fer-nos veure que, en el fons, quan bus­quem les cau­ses i els perquès del con­flicte entre Cata­lu­nya i Espanya­potser no necessària­ment tro­ba­rem la clau en fac­tors econòmics o polítics, que hi són, sinó més aviat en els cul­tu­rals. Perquè de diver­si­tat va la qüestió, i més con­cre­ta­ment de si aquesta és vista com una riquesa o un des­torb. I la res­posta que obser­vem, a dreta i esquerra, és tan òbvia com inqui­e­tant.