De país i d’estat

Can­tar en català tenia tant futur als anys 80 com el referèndum pac­tat”, va etzi­bar Lluís Gavaldà en l’entrega de les Creus de Sant Jordi. El mateix que la justícia esta­tal atorga a la immersió lingüística, l’escola en català o l’elecció democràtica de repre­sen­tants polítics que han pen­jat una pan­carta recla­mant lli­ber­tat d’expressió o un llaç groc al seu des­patx en senyal de pro­testa. Men­tre l’endor­mis­cada soci­e­tat cata­lana es va ado­nant de la mag­ni­tud del qüesti­o­na­ment judi­cial a l’ense­nya­ment en català, els par­tits inde­pen­den­tis­tes man­te­nen la batussa habi­tual dels dilluns, que el govern matisa els dimarts i que espe­rem que es con­ver­teixi en res­posta unitària demà i a final de set­mana. Ara pel català, sobre el qual el mateix pre­si­dent Ara­gonès ha dema­nat “no fer par­ti­disme” i donar una res­posta “per­ma­nent i sòlida”. Fins ara s’havia anat llançant enda­vant la pilota de les sentències contràries, con­fi­ant que les lleis d’edu­cació blin­des­sin un model, que ara com­pro­vem que queda força en fals.

Ja té raó en assu­mir que ens cal una res­posta ferma i dura­dora, de país, perquè de l’Estat no n’hi haurà, veient com els par­tits espa­nyols en fan argu­ment i atac polític i el dego­teig d’esco­les a les quals s’obliga a implan­tar un 25% de cas­tellà. El mateix con­se­ller Cam­bray adme­tia que poc s’hi podia fer. La junta de docents de Girona adver­tia ahir de la incer­tesa que els genera la reso­lució del TSJC.

Impul­sors de l’escola cata­lana, com ara el PSC i el seu entorn, ara se’n ren­ten les mans i no en volen saber res, de la con­tinuïtat del model. El pit­jor no és que els soci­a­lis­tes no vagin a la mani­fes­tació per la llen­gua perquè tenen congrés, sinó que han aban­do­nat la defensa de l’escola en català que la seva mili­tant Marta Mata va pro­jec­tar com a eina d’inte­gració. L’Estat espa­nyol hau­ria de vet­llar per les llengües coo­fi­ci­als que no són el cas­tellà, però més aviat les deixa sense empar. Una quarta part dels ciu­ta­dans de l’Estat s’expres­sen habi­tu­al­ment en català, gallec o euskara, però l’ús social se’ls com­plica, i l’oferta audi­o­vi­sual, ja no ho diguem.