Benvingut hivern

Em costa feli­ci­tar pel Nadal. Si dic bon Nadal no sé què real­ment dic. Són tan­tes coses bar­re­ja­des que no les puc des­triar. En temps llu­nyans, ai las, era dies de fes­tes a l’escola que lla­vors i avui ens per­me­ten de retro­bar-nos. Festa, quina mena de festa? Reli­gi­osa no, o poc. Els calen­da­ris gre­gorià i julià van deci­dir el nai­xe­ment de Jesús, però sabem que no és exacte: aquest nen –cas que mai existís, que tam­poc no en tenim cap garan­tia– no va néixer ni un 25 de desem­bre, ni fa 2021 anys, però tant li fa. Van forçar la litúrgia perquè tot quadrés. Per cap d’any diu que ens hem de ves­tir amb roba inte­rior ver­me­lla? Quina festa més estra­nya aquesta de les ciu­tats cos­mo­po­li­tes. Si fóssim segui­dors de Luter ho faríem dife­rent, és clar: a finals del segle XIX els figue­rencs van veure (1888) al tem­ple dels angli­cans –avui la Fun­dació Clerch– el pri­mer arbre amb regals. L’arbre de Nadal, un altre objecte exòtic. Encara ho és més un Santa Claus nòrdic, aquí que no cal tri­neu perquè no hi ha neu –un Santa Claus de secà–. Pot­ser el tió és el que queda de la con­su­e­tud rural cata­lana, de fonda cro­no­lo­gia. Si apro­fun­dim en l’estra­ti­gra­fia, pot­ser encara tro­ba­rem res­tes de les saturnàlies, un ante­ce­dent que la feu­da­li­tat reli­gi­osa no va poder enter­rar. I d’uns reis caval­cant camells, d’invenció recent? No he vist cap foto de Marià Pujo­lar o de Josep Puig Puja­des rebent els reis a l’ajun­ta­ment. I, altra­ment, no por­ta­rem cap pobre a casa, ja ho deia Sal­vat Papas­seit: “Demà posats a taula obli­da­rem els pobres/ –i tan pobres com som.” Amb Nadal –que és dels dies més curts amb la nit més llarga– ens res­si­tuem amb la natura, on la vida s’enso­peix, reposa i des­cansa. Dies tran­quils per fer balanç i revi­sar allò que no hem fet del tot bé. Posar ordre a les eines de tre­ball, que venen pro­pe­res colli­tes. Per això trio el sols­tici abans de tot aquest aigua­bar­reig comer­cial i de cap cre­di­bi­li­tat. Això: em quedo amb el sols­tici. Bon sols­tici d’hivern a tot­hom!

No ho havia fet mai de copiar la columna –i espero que els d’El Punt-Avui m’ho pas­sin. Però aquest text, que ha escrit a les xar­xes en Mero, l’Alfons Romero Dal­mau de Figue­res, m’ha sem­blat tan exacte al que hau­ria escrit ser­vi­dor mateix, que he conclòs d’apli­car-li el tallar i engan­xar. També crec que el meu amic de més de mig segle em tole­rarà aquesta mena d’intro­missió.