Absència de líders (4)

Després d'haver votat tot de grups polítics amb vocació extra­par­la­mentària –PSAN, BEAN, Naci­o­na­lis­tes d'Esquerra, Eco­lo­gis­tes, etc.–, encara vaig votar el PSUC. No pas per con­vicció, més aviat en reco­nei­xe­ment de la feina feta durant els anys difícils i perquè era el par­tit de Manuel Vázquez Mon­talbán (l'escrip­tor i peri­o­dista mort el 2003), per la seva savi­esa i iro­nia des dels temps de Triunfo, La Calle i Por Favor i les seves lúcides colum­nes d'El País; també perquè he estat un fan del seu alter ego, el gran Pepe Car­valho, i sobre­tot per la seva coherència ètica, per exem­ple, en haver lle­git el mani­fest a favor dels inde­pen­den­tis­tes detin­guts el 1992 davant de 15.000 per­so­nes a la Devesa de Girona. Mal­grat les esbu­de­lla­des inter­nes dels comu­nis­tes, Vázquez es va man­te­nir lle­ial en el trans­va­sa­ment a Ini­ci­a­tiva, per fide­li­tat a les idees i als amics, com Antoni Gutiérrez Díaz, mort tres anys més tard. Rafael Ribó va con­duir la tra­ves­sia pel desert des de l'euro­co­mu­nisme fins a l'eco­so­ci­a­lisme, però el par­tit s'anava anqui­lo­sant, fins que va arri­bar la lenta reno­vació impul­sada per Joan Saura i que ara ha dei­xat pas a per­fils nous com ara Joan Her­rera, Dolors Camats, Laia Ortiz i Raül Romeva. Però aquests anys de govern en el tri­par­tit els pas­sarà fac­tura. Saura, com a con­se­ller d'Inte­rior, i Fran­cesc Bal­ta­sar, de Medi Ambi­ent i Habi­tatge, han fet un paper com­pun­git des del punt de vista del teòric votant d'un par­tit que es diu de l'esquerra alter­na­tiva, pot­ser perquè és difícil d'enten­dre que un eco­pa­ci­fista vul­gui ser el patró de la poli­cia, o que un tarannà com el de Bal­ta­sar pugui repre­sen­tar l'esquerra verda naci­o­nal. ICV aporta cares noves, però també una notòria absència de lide­ratge.