Mai no han pagat una factura

Recordo la des­es­pe­ració d’un proveïdor de carn a un hote­ler de la Costa Brava que no li pagava les fac­tu­res perquè casava la filla al més alt nivell per enllus­trar el negoci: “Ningú no sap quants mesos et dec –li deia aquell pen­ques–, però tot­hom veurà que em puc per­me­tre el luxe de llençar la casa per la fines­tra.” La col·loquial expressió resul­ta­ria al final lite­ral­ment certa: aviat es ven­dria l’esta­bli­ment a una cadena que li devia ofe­rir un preu ben satis­fac­tori per la seva anun­ci­ada ruïna. El món està ple de moro­sos voca­ci­o­nals i entu­si­as­tes que mai no dei­xen de cul­ti­var i per­fec­ci­o­nar el seu art, com ara –i ens situem en els temps pre­sents– aquests dos amics de l’ànima, ima­gi­nem que es diuen Abdul i Joan, tra­fi­cants i/o comis­si­o­nis­tes d’armes que s’han reti­rat a des­can­sar a Abu Dhabi després de tota una vida d’ope­ra­ci­ons amo­ro­ses i comer­ci­als amb tene­bro­sos lli­gams arreu i per­se­guits sense èxit –no sabem si amb prou diligència– per la justícia d’alguns països. No són gaire dife­rents d’aquell espa­vi­lat empre­sari local: només tre­ba­llen perquè altres paguem les seves fac­tu­res i, si et des­cui­des, encara et donen lliçons de mora­li­tat i modes. Fac­tu­res amb tants de zeros que no ens arriba el magí per fer-nos-en càrrec. I ara, i sense pre­ten­dre excul­par ningú, se m’acut pen­sar si no serà el petit i anònim cor­rupte que molta gent porta a dins qui ali­menta l’Alta Podri­dura que des­perta l’interès polític i mediàtic. Si no, com és que accep­tem aitals indecències? Aquesta gent ja ha tras­pas­sat el jor­nal a la família espe­rant que ningú no els en demani comp­tes.