Coberts de glòria i triennis

L’escàndol de les llicències per edat posa en evidència el fun­ci­o­na­ment d’un dels pilars del sis­tema labo­ral, el fun­ci­o­na­riat. És ben clar que sols a l’escalf d’aquest sis­tema arcaic ha pogut fer la viu-viu una ini­ci­a­tiva labo­ral que és una aber­ració moral, perquè suposa des­ti­nar diners públics a pagar per una feina que mai no es rea­lit­zarà. Llicències que són al cim d’un sis­tema que no pre­mia l’excel·lència, sinó la per­manència. On mai ningú ha d’aca­bar de retre comp­tes i que s’eri­geix sovint com a con­tra­po­der als polítics, esco­llits pels ciu­ta­dans i no per un tri­bu­nal fa ja mol­tes dècades. Pro­te­gits per drets que no tenen la resta de mor­tals tre­ba­lla­dors, i que els aca­ben con­ver­tint en l’elit labo­ral. Ho sap tot­hom. Com també que per refor­mar la funció pública cal valen­tia i una majo­ria política ben con­so­li­dada.

Les llicències no eren cap secret: bé que es paga­ven les nòmines dels absents. Bé que la seva feina ine­xis­tent s’havia d’orga­nit­zar. Bé que hi ha orga­nis­mes dins i fora del Par­la­ment, que vet­llen la nor­ma­tiva. Bé que els sous figu­ra­rien en els pres­su­pos­tos... Fins que la pre­si­denta Borràs va deci­dir que era hora de posar-hi el focus, en bene­fici par­ti­dista. I enmig de la bata­lla política les ha llençades a l’opinió pública sense cal­cu­lar del tot el cost de l’onada. Tan poc que havien deci­dit man­te­nir-les, reto­ca­des, fins a fer marxa enrere ensor­dits per la indig­nació popu­lar. Una errada política, vella i nova, que taca la ins­ti­tució i ampli­fica el dis­curs de l’anti­política a la casa de tots: fun­ci­o­na­ris, autònoms, assa­la­ri­ats, empre­sa­ris, atu­rats i ren­dis­tes.