Il·lusions

Una estava temp­tada d’escriure sobre Les il·lusi­ons per­du­des, la novel·la de Bal­zac que, en la tra­ducció cata­lana de Jaume Fus­ter publi­cada per la MOLU en aque­lla edició de but­xaca amb la coberta verda, mirava als pres­tat­ges, fins que, final­ment, m’he deci­dit a lle­gir-la després de veure l’adap­tació cine­ma­togràfica diri­gida per Xavier Gian­no­lli. No sé si volia fer-ho per dir alguna cosa sobre com aquesta novel·la mos­tra el fun­ci­o­na­ment i incidència de la premsa de l’època en què trans­corre (a les pri­me­res dècades del segle XIX) d’una manera que, inclosa la pro­pa­gació de notícies fal­ses, res­sona en els mit­jans de comu­ni­cació del pre­sent. O si volia comen­tar que, a banda del relat sobre un jove escrip­tor arri­bat a París ple d’ambi­ci­ons frus­tra­des, diria que el títol és un dels millors que exis­tei­xen: Les il·lusi­ons per­du­des sem­bla que hagi de par­lar de totes les vides perquè, més o menys o d’una manera o altra, cadascú va arros­se­gant la pèrdua de les seves il·lusi­ons.

Com a tants d’altres cata­lans, però, se m’ha entra­ves­sat la reve­lació sobre deter­mi­nats pri­vi­le­gis (sobre­tot pel que fa a les llicències per edat, però els sous també són admi­ra­bles) dels fun­ci­o­na­ris del Par­la­ment de Cata­lu­nya. Es parla molt del fet que, des del 2008 en què va apro­var-se el règim intern rati­fi­cat el 2017, totes les meses, les comis­si­ons de Gover­nació i, en defi­ni­tiva, tots els par­tits polítics no ho han posat en qüestió i, a més, ara diuen que no en sabien res. A mi m’agra­da­ria saber del poder dels que van acon­se­guir tals con­di­ci­ons. Per si hi hagués la remota pos­si­bi­li­tat d’apren­dre’n i tenir tots ple­gats més drets en lloc de per­dre’ls. Però deu ser una il·lusió que ja està per­duda.