Jo també m’he infectat

Ho con­fesso! Costa no par­lar del tema que omple el nos­tre dia a dia des d’aviat farà dos anys. Ens enva­ei­xen per totes ban­des notícies, mis­sat­ges, con­ver­ses de família, de car­rer, d’amics i des­co­ne­guts. Tan immers està en la nos­tra existència el pro­blema, que no hi ha cap moment del dia en què no hi pen­sem o ens hi facin pen­sar. I és que no només ens estem car­re­gant vírica­ment sinó també anímica­ment. La nos­tra capa­ci­tat d’assumpció i accep­tació de la situ­ació està al límit. L’estrès men­tal també és pandèmic!

Quants no heu dit “ja no en vull sen­tir par­lar més! Ja no escolto les notícies!”. I és que ens infor­mem àmpli­a­ment i contínua de la situ­ació, dels perills per a la salut, que no tenim permís per bai­xar la guàrdia, ni per rela­xar-nos. Els teòlegs de la pandèmia ens asset­gen amb el risc de pecar de pen­sa­ment, paraula, obra i omissió. S’ha impo­sat un sis­tema comu­ni­tari basat en la por, tal­ment una religió, diri­gida i ges­ti­o­nada per uns líders ofi­ci­als que sovint no donen res­posta a les nos­tres pre­gun­tes i dub­tes sinó que en gene­ren de nous.

El laïcisme i el secu­la­risme de la soci­e­tat envers la covid estan mal vis­tos i pena­lit­zats. Però és que la des­con­fiança sobre les deci­si­ons que s’estan pre­nent pro­voca aquesta mena de res­pos­tes. Veiem com es pro­te­gei­xen deter­mi­nats sec­tors i se’ls fan con­ces­si­ons, i en deter­mi­nats moments, men­tre se’n pena­lit­zen altres, sense un cri­teri ni científic ni lògic. Es fa molt difícil com­pren­dre i accep­tar cer­tes deci­si­ons. La manca de seny és a totes ban­des! No fumem! La paciència té un límit.

El desànim s’està ins­tal·lant en tots nosal­tres, i està pro­vo­cant una des­gana gene­ra­lit­zada per fer les coses que abans ens acti­va­ven i millo­ra­ven com a comu­ni­tat. D’aquest mal que estem patint, cos­tarà recu­pe­rar-nos-en!

La Gene­ra­li­tat hi ha vol­gut posar mà i ha començat a pren­dre mesu­res amb el pro­grama Aquí sí. Actius i salut. L’acció està enfo­cada cap a difon­dre recur­sos i acti­vi­tats cul­tu­rals per tal de millo­rar la salut i el benes­tar de la soci­e­tat. Cer­ta­ment, neces­si­tem pres­criure i admi­nis­trar cul­tura, o emma­lal­ti­rem! D’això en par­la­rem un altre dia.