Què us passa, gent?

És més fàcil morir sol a la gran ciu­tat que en un poble recòndit, on n’hi ha prou que passi el pas­tor amb el ramat o el pagès tor­nant de l’hort perquè et reco­ne­gui i t’ofe­reixi ajuda. La mort per con­ge­lació del fotògraf René Robert en un cèntric car­rer de París, perquè ningú no es va atu­rar a interes­sar-se pel que li devia pas­sar a un home de 84 anys cai­gut al mig de la vorera, és quasi més un pro­blema de veïnatge que no pas d’huma­ni­tat, encara que una cosa i l’altra tenen molt a dir-se. El fet és que René Robert, reco­ne­gut pels seus retrats d’artis­tes del fla­menc, sor­tia a pas­se­jar cada ves­pre pel mateix barri on resi­dia, amb el moca­dor de pics lli­gat al coll i el bar­ret calat d’aque­lla manera ten­dra i res­pec­tu­osa amb què pot fer-ho un ciu­tadà d’ori­gen suís apas­si­o­nat del geni andalús. Un home de la seva edat no és pro­ba­ble que anés gaire més lluny del cafè que freqüentava o de la botiga de vins davant la qual es va des­plo­mar, però ni tan sols dins aquest cir­cuit fami­liar no va tenir la sort que el reco­negués ningú. Podria haver-li pas­sat pel cos­tat un inquilí del seu mateix edi­fici i no haver-hi parat més atenció que tots els altres que van esqui­var-lo sense ni mirar-se’l, segu­ra­ment perquè l’única imatge que en tenia de les vega­des que havien coin­ci­dit al replà era la d’un home dret, i no la d’un cos a terra tre­mo­lant de fred. Gatsby tenia la ferma con­vicció que “la gran roca del món està sòlida­ment assen­tada sobre les ales d’una fada”, però a les grans ciu­tats fins i tot la bon­dat es delega en els ser­veis públics. Això devien pen­sar tots els que van igno­rar Robert: ja se n’ocu­parà algú altre.