Parlar a Figueres

Enguany m’he apun­tat per por­tar un grup –vaja: dos– de con­versa dels que han d’aju­dar els nou­vin­guts a apren­dre a par­lar la llen­gua del país. Dues pre­ci­si­ons. Una, quant a la llen­gua del país: les set per­so­nes –sis dones joves i un home de mit­jana edat– ja par­len bas­tant bé el cas­tellà i sense haver anat mai a cap classe. I, dues, quant a nou­vin­guts: lle­vat d’una noia que fa un any i mig que ha arri­bat, els altres fa més de deu anys que són aquí. Un dia els vaig dir que, com que ja podien dir mol­tes coses en català, s’adre­ces­sin en aquesta llen­gua als boti­guers que freqüenta­ven, i que els insis­tis­sin que els res­pon­gues­sin en el mateix idi­oma. I unànime­ment em van res­pon­dre que cap de les per­so­nes que els ate­nien –al Mer­ca­dona, als paquis o en algun comerç regen­tat per magri­bins o per gent d’aquí– saben, repe­teixo: saben, par­lar-lo. Ahir va sor­tir a la con­versa la tele­visió. Com que ja se’n sur­ten bas­tant bé en cas­tellà solen mirar La Sexta i Tele 5, em diuen (i jo penso que així encara n’apre­nen més). Els vaig sug­ge­rir que, ja que volen apren­dre català, alter­nes­sin aquests canals espa­nyols amb TV3. Algu­nes ni n’havien sen­tit par­lar; només una sabia d’un canal en català que els seus fills a vega­des posa­ven pels dibui­xos ani­mats. Amb tot, vam que­dar que ho bus­ca­rien; en tot cas, ho farien quan fos­sin soles, perquè amb el marit –que no deu estar per fote­ses lingüísti­ques– mira­ven El hor­mi­guero... Aques­tes per­so­nes, per­fec­ta­ment repre­sen­ta­ti­ves del 25% de figue­rencs d’avui, es rela­ci­o­nen entre elles sense pràcti­ca­ment cap con­tacte sig­ni­fi­ca­tiu amb els indígenes cata­la­no­par­lants en públic; pel que fa a la llen­gua, aquest fet és impor­tant perquè és nega­tiu. Oimés si tenim pre­sent que tots ple­gats, els nou­vin­guts i els locals que can­viem de llen­gua de seguida, vivim en el bany maria dels mit­jans i inter­net en cas­tellà. De tot això, els indígenes, si ens n’ado­nem, no volem, podem o sabem com ento­mar-ho. El resul­tat és que al car­rer, als comerços, als bars i cafès, a les ofi­ci­nes, als patis dels col·legis... és a dir, allà on la vida batega, les interac­ci­ons en català hi són escas­ses. Patis de col·legi, deia. I a les aules? Ara que hem vist esquinçar-se tan­tes ame­ri­ca­nes de blau polític pel 25% de cas­tellà a classe, la pre­gunta per a fari­seus: com és que fins ara pre­su­mien d’immersió lingüística quan els càlculs més opti­mis­tes par­len que un 60% de les clas­ses de Cata­lu­nya s’han fet sem­pre en cas­tellà?