Ni moto, ni mota

Explica el gran Òscar Andreu en un dels seus lli­bres que quan d’ado­les­cent li va dema­nar una moto a la seva mare, ella li va con­tes­tar: “Ni moto, ni mota.” A mi m’hau­rien dit quel­com sem­blant si m’hagués pas­sat pel cap dema­nar-ne una, perquè “que no ho veus, que en una moto el xassís ets tu?”. A Ter­rassa som així de taxa­tius. Pot­ser per això les motos sem­pre m’han fas­ci­nat com tot allò pro­hi­bit, i excepte alguns tombs mal­des­tres pel poble on esti­ue­java als quinze o als dis­set anys, fins fa poc no he sabut que, a banda de fas­ci­nació, anar en moto em pro­voca unes ganes inau­di­tes de seguir vivint. Una sen­sació simi­lar a la que expe­ri­men­tava quan els pares em por­ta­ven a mun­tar a cavall enmig de bos­cos nevats, però sense para­des contínues, sense potes sub­mer­gi­des a la neu i sense anar dei­xant un ras­tre de fem­tes al llarg del camí. El con­duc­tor, ion­qui de la velo­ci­tat però amb un con­trol diví de la màquina, em mira de tant en tant pel retro­vi­sor de la seva moto vin­tage de color blanc i em diu que la imatge que emmarca el petit mira­llet és la d’uns ulls amb casc. Anar en moto fa que segre­gui una bar­reja de dopa­mina i d’adre­na­lina que em deixa bal­dada de feli­ci­tat: com si em fotés un torró de xoco­lata sen­cer però sense cor­car-me els quei­xals. Pro­curo mirar-me des de fora: un qua­rantí atrac­tiu, amb jaqueta de cuir, em porta per camins de sol i de tant en tant ens atu­rem en un bar de car­re­tera i em pre­gunta si estic bé. Jo no tinc pes, quan soc dalt de la teva moto: soc una ànima lliure gau­dint de l’aire que s’escola pel cla­tell i pel centímetre minúscul que queda entre els guants sense dits i el jer­sei de coll alt.