El viatge d’en Guàrdia

El per­so­natge.

Jo tam­poc no sabia qui era en Josep Miquel Guàrdia i Begur fins fa uns dies. Metge que no va fer de metge, menorquí que no va viure a Menorca... Com que també era huma­nista, va estu­diar grec, llatí, hebreu i sànscrit i, com que era de Menorca encara que va viure pràcti­ca­ment sem­pre a França, posats a cen­trar-se en llengües més aviat mor­tes, també va estu­diar el català. Tot això en el segle XIX, quan sem­blava que tot estava per fer i que tot o que quasi tot era pos­si­ble encara. Si els lleu, ja bus­ca­ran al Goo­gle què més va fer en Guàrdia. He pen­sat en ell aquests dies que tants de ter­tu­li­ans i tants de peri­o­dis­tes car­re­gats de mals ave­ranys ens fan saber, d’una banda, que el català es morirà si con­ti­nuem així, i de l’altra, que, si con­ti­nuem també així, sor­ti­rem de la pandèmia aviat.

El viatge. I he pen­sat en en Josep Miquel Guàrdia gràcies al que en va escriure l’Andreu Vidal Mas­caró, que, com que va néixer a Ala­ior com ell, deu ser dels pocs que han sabut sem­pre qui era en Guàrdia. Becat per la Comis­sion des Voya­ges et Mis­si­ons, que depe­nia del minis­teri francès de la Ins­trucció Pública, en Josep Miquel Guàrdia va sor­tir en tren de París el dimarts dia 5 d’agost de 1884. La beca era perquè pogués estu­diar sobre el ter­reny els dia­lec­tes cata­lans de les illes Bale­ars. La seva evo­lució i el seu ús. Sí, els fran­ce­sos no s’estan de res: pro­hi­bei­xen l’ense­nya­ment del català a la Cata­lu­nya del Nord, men­tre donen una beca perquè un menorquí afran­ce­sat pugui estu­diar-ne les pecu­li­a­ri­tats i l’ús en una part del país que aquests grans fills de la gran­deur en diuen Espa­nya. En Guàrdia arriba a Bor­deus suposo que l’endemà. Pot triar si entra a l’Espagne pel País Basc o per Cata­lu­nya. En aquell temps sem­bla que a l’estat aquest que encara ens acull els trens van a una velo­ci­tat màxima de 35 quilòmetres per hora. Amb molt bon cri­teri, doncs, el menorquí afran­ce­sat opta per tra­ves­sar França pel cos­tat nord dels Piri­neus i entrar a Port­bou per Cer­vera. Ingènua­ment pensa que estal­viarà temps, però no té prou pre­sent que en aquells dies en què viatja hi ha una epidèmia de còlera. Sem­bla una mica estrany essent com era metge, però, com ja deuen saber tots vostès, està pro­vat científica­ment que també els met­ges de tant en tant s’equi­vo­quen. El cas és que a Cer­vera ha d’estar espe­rant tot un dia i que, un cop arriba a Port­bou, li cal estar deu dies en un llat­ze­ret pas­sant la qua­ran­tena. Després anirà en tren a Bar­ce­lona, Tar­ra­gona i València. Com ja els he dit, a una velo­ci­tat màxima de 35 km per hora. Vagin comp­tant. Embarca al port del Grau el 27 d’agost a la tarda. Ha per­dut tant de temps que, con­tra el que havia pen­sat fer, s’estal­via d’anar a For­men­tera i a Eivissa. Arriba al port de Palma el dijous 28 d’agost al matí. Ara li toca pas­sar cinc dies més de qua­ran­tena. El llat­ze­ret és al cas­tell de Sant Car­les; res a veure, doncs, amb el “lleig alberg de Port­bou, on la pro­miscuïtat forçada és l’incon­ve­ni­ent menor, la lli­ber­tat sem­bla ben dolça. Hom surt d’aquesta gar­jola amb la dis­po­sició d’un esco­lar de vacan­ces”, escriu en Guàrdia. Es troba, però que a Palma el llat­ze­ret del cas­tell de Sant Car­les és ple a ves­sar. Ha de pas­sar, doncs, els cinc dies per­ti­nents que li toquen fer ara al mateix vai­xell on era. La pri­mera nit, cap pro­blema. A la segona, hi ha una tem­pesta. Vent hura­ca­nat, llam­pecs, trons, aigua i cala­marsa, diuen els dia­ris. En cas­tellà, és clar: “Era tan fuerte el viento que todos los bar­cos fon­de­a­dos... tuvi­e­ron que tomar pre­cau­ci­o­nes, encen­di­endo sus máqui­nas los vapo­res y refor­zando anclas y amar­ras.” Mal­grat això, “un lanchón” va embes­tir una goleta; i un vapor va mal­me­nar un ber­gantí. El dis­sabte 6 de setem­bre, en Guàrdia acaba el viatge. Arriba a Menorca, el dia 7, amb un vai­xell impul­sat per hèlices. “Per sort, o perquè era diu­menge, a cap auto­ri­tat sanitària no se li acudí cas­ti­gar els únics tres pas­sat­gers que pro­ve­nien de Palma amb una altra qua­ran­tena penosa”, escriu en Vidal. A en Guàrdia li que­den 21 dies per fer el seu estudi. L’he lle­git. Val la pena. Mar­xarà de Maó el dia 28. L’1 ja és a París. No ha fet cap dia de qua­ran­tena.

La con­clusió. Acos­tu­mats com estem que tots els que ens manen ens manin: els del nos­tre muni­cipi, els nos­tres, els espa­nyols, els d’Europa, també, en aquest temps de covid i de Net­flix, ens fa l’efecte que la huma­ni­tat, d’una banda, i la llen­gua cata­lana, de l’altra, cor­ren un perill seriós d’aca­bar-se. Que un dia o un altre s’aca­ba­ran és segur. També, en total, les epidèmies de còlera del segle XIX van pro­vo­car 800.000 defun­ci­ons mal­grat tants llat­ze­rets i tan­tes qua­ran­te­nes. I mira tu, vostès i jo som els des­cen­dents dels que van aguan­tar. Entre­tant, doncs, pot­ser que de tant en tant ens asse­guem, pen­sem i deci­dim rebel·lar-nos.