Tribuna
El viatge d’en Guàrdia
El personatge.
Jo tampoc no sabia qui era en Josep Miquel Guàrdia i Begur fins fa uns dies. Metge que no va fer de metge, menorquí que no va viure a Menorca... Com que també era humanista, va estudiar grec, llatí, hebreu i sànscrit i, com que era de Menorca encara que va viure pràcticament sempre a França, posats a centrar-se en llengües més aviat mortes, també va estudiar el català. Tot això en el segle XIX, quan semblava que tot estava per fer i que tot o que quasi tot era possible encara. Si els lleu, ja buscaran al Google què més va fer en Guàrdia. He pensat en ell aquests dies que tants de tertulians i tants de periodistes carregats de mals averanys ens fan saber, d’una banda, que el català es morirà si continuem així, i de l’altra, que, si continuem també així, sortirem de la pandèmia aviat.
El viatge. I he pensat en en Josep Miquel Guàrdia gràcies al que en va escriure l’Andreu Vidal Mascaró, que, com que va néixer a Alaior com ell, deu ser dels pocs que han sabut sempre qui era en Guàrdia. Becat per la Comission des Voyages et Missions, que depenia del ministeri francès de la Instrucció Pública, en Josep Miquel Guàrdia va sortir en tren de París el dimarts dia 5 d’agost de 1884. La beca era perquè pogués estudiar sobre el terreny els dialectes catalans de les illes Balears. La seva evolució i el seu ús. Sí, els francesos no s’estan de res: prohibeixen l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord, mentre donen una beca perquè un menorquí afrancesat pugui estudiar-ne les peculiaritats i l’ús en una part del país que aquests grans fills de la grandeur en diuen Espanya. En Guàrdia arriba a Bordeus suposo que l’endemà. Pot triar si entra a l’Espagne pel País Basc o per Catalunya. En aquell temps sembla que a l’estat aquest que encara ens acull els trens van a una velocitat màxima de 35 quilòmetres per hora. Amb molt bon criteri, doncs, el menorquí afrancesat opta per travessar França pel costat nord dels Pirineus i entrar a Portbou per Cervera. Ingènuament pensa que estalviarà temps, però no té prou present que en aquells dies en què viatja hi ha una epidèmia de còlera. Sembla una mica estrany essent com era metge, però, com ja deuen saber tots vostès, està provat científicament que també els metges de tant en tant s’equivoquen. El cas és que a Cervera ha d’estar esperant tot un dia i que, un cop arriba a Portbou, li cal estar deu dies en un llatzeret passant la quarantena. Després anirà en tren a Barcelona, Tarragona i València. Com ja els he dit, a una velocitat màxima de 35 km per hora. Vagin comptant. Embarca al port del Grau el 27 d’agost a la tarda. Ha perdut tant de temps que, contra el que havia pensat fer, s’estalvia d’anar a Formentera i a Eivissa. Arriba al port de Palma el dijous 28 d’agost al matí. Ara li toca passar cinc dies més de quarantena. El llatzeret és al castell de Sant Carles; res a veure, doncs, amb el “lleig alberg de Portbou, on la promiscuïtat forçada és l’inconvenient menor, la llibertat sembla ben dolça. Hom surt d’aquesta garjola amb la disposició d’un escolar de vacances”, escriu en Guàrdia. Es troba, però que a Palma el llatzeret del castell de Sant Carles és ple a vessar. Ha de passar, doncs, els cinc dies pertinents que li toquen fer ara al mateix vaixell on era. La primera nit, cap problema. A la segona, hi ha una tempesta. Vent huracanat, llampecs, trons, aigua i calamarsa, diuen els diaris. En castellà, és clar: “Era tan fuerte el viento que todos los barcos fondeados... tuvieron que tomar precauciones, encendiendo sus máquinas los vapores y reforzando anclas y amarras.” Malgrat això, “un lanchón” va embestir una goleta; i un vapor va malmenar un bergantí. El dissabte 6 de setembre, en Guàrdia acaba el viatge. Arriba a Menorca, el dia 7, amb un vaixell impulsat per hèlices. “Per sort, o perquè era diumenge, a cap autoritat sanitària no se li acudí castigar els únics tres passatgers que provenien de Palma amb una altra quarantena penosa”, escriu en Vidal. A en Guàrdia li queden 21 dies per fer el seu estudi. L’he llegit. Val la pena. Marxarà de Maó el dia 28. L’1 ja és a París. No ha fet cap dia de quarantena.
La conclusió. Acostumats com estem que tots els que ens manen ens manin: els del nostre municipi, els nostres, els espanyols, els d’Europa, també, en aquest temps de covid i de Netflix, ens fa l’efecte que la humanitat, d’una banda, i la llengua catalana, de l’altra, corren un perill seriós d’acabar-se. Que un dia o un altre s’acabaran és segur. També, en total, les epidèmies de còlera del segle XIX van provocar 800.000 defuncions malgrat tants llatzerets i tantes quarantenes. I mira tu, vostès i jo som els descendents dels que van aguantar. Entretant, doncs, potser que de tant en tant ens asseguem, pensem i decidim rebel·lar-nos.
