La pobresa i la llum

Molt abans d’haver lle­git Albert Camus, ja el pres­sen­tia com un com­pany afectuós. Devia ser per aque­lles foto­gra­fies seves tan divul­ga­des, una mica dimi­nut dins la gavar­dina o arron­sat dins les sola­pes de l’abric per resis­tir el fred de París amb la cigar­reta als lla­vis, que recor­da­ven tant els papers de detec­tiu des­cre­gut i final­ment redi­mit de Humph­rey Bogart, o perquè repre­sen­tava, en la França de l’ocu­pació i la post­guerra, una ente­resa fèrria i més aviat solitària enfront dels dic­tats morals que pre­te­nien encar­nar, una mica escan­da­lo­sa­ment, la pare­lla Sar­tre-Beau­voir. Vaig començar, més o menys com tot­hom, per La pesta i L’estran­ger, que no han per­dut, per desgràcia, ni gota d’actu­a­li­tat, però m’hi vaig ren­dir amb El pri­mer home, la seva novel·la ina­ca­bada, que recu­pe­rarà aquest any Raig Verd, i l’he redes­co­bert fa poc amb els assa­jos pri­me­rencs d’El revers i l’anvers, traduïts per Pol Guer­rero per a Lle­o­nard Mun­ta­ner, que el 2018 ja ens va ofe­rir en català les Car­tes a un amic ale­many, un lli­bre que faria molt de favor a Putin si es molestés a lle­gir abans d’anar a dor­mir. Obra pri­me­renca que l’havia aver­go­nyit fins que, just després de rebre el Nobel, va voler recu­pe­rar-la com el tes­ti­moni latent de les que escriu­ria després, El revers i l’anvers són les impres­si­ons d’aquell “món de pobresa i de llum” que va for­mar-lo a Alger en la con­vicció que “totes les meves acci­ons em lli­guen al món”, que fins i tot en la des­es­pe­rança s’ha d’estar dis­po­ni­ble per a la feli­ci­tat, i que un artista no fa altra cosa que “acos­tar-se al seu propi cen­tre i, a con­ti­nu­ació, mirar de man­te­nir-s’hi”.