Aragonès, d’esquena a Vox

En cada sessió de con­trol al Par­la­ment de Cata­lu­nya es repe­teix una escena recur­rent: abans de for­mu­lar la seva pre­gunta el dipu­tat de Vox, Igna­cio Gar­riga, exi­geix al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Pere Ara­gonès, que no sigui inso­lent [sic] i li res­pon­gui sense girar-se d’esquena. Tot seguit, Ara­gonès li res­pon girant-se d’esquena. Al Congrés dels Dipu­tats sovin­teja una escena simi­lar, ideològica­ment a la inversa: el que es tomba quan algun dipu­tat de Bildu puja al faris­tol és Adolfo Suárez Illana, del Par­tit Popu­lar. Són ges­ti­cu­la­ci­ons d’una tea­tra­li­tat impro­duc­tiva, que en rea­li­tat només ser­vei­xen per donar pro­ta­go­nisme als pre­sump­tes menys­tin­guts. D’entrada, que Ara­gonès com­par­teixi el posat amb algú com Suárez Illana ja és mal senyal. Donar l’esquena a la ultra­dreta és, des del punt de pista polític, higiènica­ment impres­cin­di­ble, però fer-ho física­ment sig­ni­fica caure en els seus paranys, fer-los el joc. La irrupció de Vox a l’àmbit par­la­men­tari té molt a veure amb l’habi­li­tat pro­pa­gandística que sem­pre ha carac­te­rit­zat aquesta mena de par­tits. No cal con­tri­buir-hi, doncs. Dei­xem-los que es retra­tin ells tot sols, com el dia que un dipu­tat de la for­mació Abas­ca­lesca va esco­pir un impro­peri con­tra la santa mare del pre­si­dent i es va veure obli­gat a dema­nar públi­ca­ment perdó. Perquè cada acte que els boi­co­te­gem, cada torn de paraula que els sigui reti­rat, cada mala cara que es faci quan empren el cas­tellà a la cam­bra cata­lana inflarà més el vic­ti­misme que ali­menta els seus pul­mons i les seves enques­tes. Que n’és de maco veure que les seves pro­vo­ca­ci­ons no acon­se­guei­xin arros­se­gar-nos al fang, ampliar el focus de la foto­gra­fia i com­pro­var que a les seves con­cen­tra­ci­ons són només qua­tre gats mal arre­ple­gats. Cal mos­trar-se impla­ca­bles en les polítiques conta els racis­tes, xenòfobs i anti­ca­ta­lans, posar en evidència la car­rin­clo­ne­ria del seu dis­curs, la invi­a­bi­li­tat de les seves pro­pos­tes incendiàries, sí, però alhora cal ser exqui­sits en les for­mes. És la millor recepta con­tra el papu.