Sant Jordi 2046

Sento com una àvia explica a una nena morena que deu tenir tres o qua­tre anys qui era sant Jordi, per què va pelar el drac i, més difícil, com de la sang de la bèstia en va bro­tar una rosa ver­me­lla i feno­me­nal. L’escena, que es va pro­duir diven­dres, ha fet que jo també hi pensés, en sant Jordi. I he dei­xat anar la ima­gi­nació. He aca­bat donant vol­tes a com serà el Dia de Sant Jordi de la nena quan ella tin­gui la meva edat. ¿Es ven­dran molts o pocs lli­bres?, ¿i la resta de l’any?, ¿s’assem­bla­ran als lli­bres d’ara? També m’he pre­gun­tat pels dia­ris. I a con­ti­nu­ació he ima­gi­nat un futur en què els lli­bres i els dia­ris es lle­gi­ran en tota classe de pan­ta­lles fixes i por­ta­bles, entre les quals, pan­ta­lles molt pri­mes i molt fle­xi­bles. Un món en què la lle­tra impresa no serà impresa, o només ho serà si sou un anti­quat que insis­teix a voler pal­par les coses. Una lite­ra­tura i un peri­o­disme que no neces­si­tarà tallar arbres per fer-ne pasta de paper, ni tam­poc fur­go­ne­tes, cami­ons ni ben­zina per por­tar aquest paper d’un lloc a l’altre. Ni plan­tes d’impressió i magat­zems. Ni lli­bre­ries o quioscs. ¿Des­a­pa­rei­xe­ran la lite­ra­tura i el peri­o­disme? Segur que no. Però veu­rem molta menys gent amb un lli­bre o un diari a les mans. La gran lli­bre­ria, el gran quiosc, la gran bibli­o­teca, serà Inter­net. Natu­ral­ment no sé si aques­tes espe­cu­la­ci­ons es com­pli­ran. Pro­ba­ble­ment a molts de vostès, com a mi, els costa enor­me­ment veure el que els des­cric. Però, atenció, també hem de ser cons­ci­ents que els grans can­vis del futur són jus­ta­ment aquells que cos­ten molt d’ende­vi­nar, de flai­rar, als qui ale­nem pre­sent.