Tramuntanades

Recordo de temps enllà aque­lla dita, com una male­dicció: tra­mun­tana, forta i freda i sense sol! Pere Coro­mi­nes n’opi­nava: “La cin­quena gràcia de l’Empordà és la tra­mun­tana, par­lant amb perdó. Tant si ve del Canigó, com si baixa de Reque­sens o dels colls de Panis­sars o de Banyuls... L’empor­danès la tem perquè encara és més franca i valenta que ell.”

Joan Mara­gall va escriure que l’Empordà era el palau del vent. Pot­ser per això n’hi ha que diuen que els empor­da­ne­sos estem tocats de la tra­mun­tana i tal vegada l’encer­ten, qui sap. Joa­quim Ruyra li donava aquest caire juga­ner: “Tires vells / a cap­gi­rells / i llurs capes cara­go­les / i al jovent / alces, rient, / els fal­dons i cami­so­les.” Sal­va­dor Dalí, geni entra­mun­ta­nat com ell sol, pintà un qua­dre que titulà El Crist de la tra­mun­tana.

Ver­sos defi­ni­to­ris, però, són els de Car­les Fages de Cli­ment: “Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empa­reu la closa i el sem­brat, / doneu el verd exacte al nos­tre prat / i mesu­reu la tra­mun­tana justa / que eixu­gui l’herba i no ens espolsi el blat.” Fins i tot els goigs de Reque­sens deien: “Doneu-nos la tra­mun­tana / quan l’haguem de menes­ter.”

I ara ve la història, que no és mala cosa. El rei espa­nyol Felip V es casà a Figue­res perquè la núvia, i cosina seva, Maria Lluïsa de Savoia, fou obli­gada per la tra­mun­tana a desem­bar­car a la costa fran­cesa i no a Bar­ce­lona, com s’havia pre­vist. De tota manera, tin­gue­ren qua­tre fills.

L’any 1622, per Sant Vicenç, una forta tra­mun­ta­nada enfonsà una embar­cació que venia de Cot­lliure a la festa major de Llançà amb una tren­tena de joves; tots mori­ren ofe­gats. El 1877, fal­tant pocs dies per la inau­gu­ració de la línia del tren cap a l’Estat francès, una fortíssima ven­tada de nord arrencà la via del pont de Colera. I el 2002, feu volar el teu­lat de Sant Pere de Roda, men­tre a Port­bou assolí els 180 km/h.

Mots de Mont­ser­rat Vay­reda, filla de Lladó, a L’Empordà màgic: “La tra­mun­tana mítica, la folla dels set caps, ho arrasa tot, ho picola sense com­passió. Sac­seja els frui­ters, espolsa les espi­gues, migrola els ceps, mal­met les colli­tes, eixuga els ter­ra­prims, fa volar teu­les i caure xeme­ne­ies...”