Avui fa dos anys

Ens queda lluny en la memòria però tots ho tenim ben pre­sent. Avui fa dos anys que un des­co­ne­gut virus ens obli­gava a tan­car-nos a casa ate­mo­rits per no con­ta­giar-nos del veí. I encara ara en paguem les con­seqüències amb res­tric­ci­ons, uns amb mas­ca­reta i d’altres sense, o unes vacu­nes que no han arri­bat igual a tots els països del món, per fer-nos forts davant un coro­na­vi­rus i les seves vari­ants. La pandèmia ens ha fet més vul­ne­ra­bles, ha cas­ti­gat els més des­a­fa­vo­rits i els més fràgils hi han per­dut la vida. No en sor­tim exhausts i aba­tuts que ja ens tro­bem ento­mant una guerra al cor d’Europa amb més pati­ment i des­trucció. I el pit­jor de les guer­res és que tot­hom sap quan comen­cen però mai quan aca­ben.