Sacrificis

La guerra a Ucraïna cau­sada per la invasió de l’exèrcit rus ha evi­den­ciat que, per desgràcia, en ple segle XXI i a Europa, els con­flic­tes ter­ri­to­ri­als es con­ti­nuen reso­lent amb guer­res i exi­gei­xen el sacri­fici de milers de vides. Tots els movi­ments d’eman­ci­pació naci­o­nal, també l’inde­pen­den­tisme català, mal­grat que el prin­cipi democràtic i el paci­fisme hagin cons­tituït els ele­ments cen­trals de la seva legi­ti­mi­tat i de la seva acció política, han de pren­dre bona nota d’allò que està pas­sant a l’altra banda del con­ti­nent.

La pri­mera con­si­de­ració que cal assu­mir és que el paci­fisme pot ser el valor suprem dels mem­bres d’una comu­ni­tat naci­o­nal que aspira a esde­ve­nir un estat o a con­ser­var-lo, però aquesta acti­tud és suïcida si el teu veí o la nació domi­nant del teu estat es deixa pos­seir per una volun­tat impe­rial expan­si­o­nista i exter­mi­na­dora. Aquell que pateix l’agressió no és res­pon­sa­ble de la violència i per això té el dret bàsic de defen­sar-se. Atès que la clau­di­cació del govern ucraïnès no els hau­ria sal­vat de la des­trucció i de la com­pleta sub­ju­gació la resistència mili­tar a ultrança s’ha per­fi­lat com l’única alter­na­tiva per a la super­vivència naci­o­nal.

El coratge del poble ucraïnès i del lide­ratge del pre­si­dent Zelenski ha tin­gut un inne­ga­ble efecte bene­fac­tor per a la seva causa mal­grat el cost que s’està patint: la cohesió de la nació ucraïnesa. La cir­cumstància que les pri­me­res vícti­mes de la bru­tal ofen­siva enge­gada pel règim de Vladímir Putin hagin estat comu­ni­tats russòfones amb les quals hi havia una evi­dent afi­ni­tat naci­o­nal amb la població de l’altra banda de la fron­tera ha por­tat la majo­ria d’aquests sec­tors a un arren­gle­ra­ment sense fis­su­res en la defensa de l’estat en el qual viuen. Com més injus­ti­fi­ca­ble, des­pro­por­ci­o­nat i cruel és l’atac de la nació domi­nant més con­tun­dent pot ser la rup­tura dels vin­cles afec­tius cap a aquesta nació que encara con­ser­vin deter­mi­nats sec­tors de la soci­e­tat ata­cada.

Aquest ha estat un tre­ball que l’inde­pen­den­tisme català no va ser capaç de fer quan l’octu­bre del 2017 l’Estat espa­nyol va res­pon­dre de manera abu­siva a la cele­bració d’un referèndum ni tam­poc durant la repressió poste­rior con­tra els diri­gents del movi­ment inde­pen­den­tista i les seves bases. Pot­ser una resistència més afer­ris­sada en la defensa de la decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre del 2017 davant l’assalt sal­vatge que l’apa­rell d’estat pre­pa­rava (com ha posat de mani­fest recent­ment el gene­ral Fer­nando Ale­jan­dre, excap de l’estat major de la defensa d’Espa­nya) hau­ria apro­fun­dit en la cre­ació d’aquests vin­cles de soli­da­ri­tat mal­grat els sen­ti­ments de per­ti­nença naci­o­nal.

Final­ment, el cas ucraïnès també ens posa davant del mirall en la capa­ci­tat de gene­rar empa­tia fins i tot en el nos­tre con­text libe­ral­de­mocràtic euro­peu. És la deter­mi­nació i la capa­ci­tat d’ofe­rir sacri­fi­cis en la lluita cap a la lli­ber­tat allò que des­perta l’admi­ració de les altres naci­ons i la capa­ci­tat de reco­nei­xe­ment. Siguem rea­lis­tes: en el con­text de les vio­la­ci­ons mas­si­ves de drets fona­men­tals que un con­flicte d’alta inten­si­tat suposa i que ha por­tat el sis­tema del Con­veni Euro­peu de Drets Humans a una crisi sense pre­ce­dents difícil­ment tin­dran gaire reper­cussió pos­si­bles con­dem­nes al Regne d’Espa­nya per una pena de pri­vació de lli­ber­tat des­pro­por­ci­o­nada. Segu­ra­ment és del tot injust que s’exi­geixi més pati­ment a aquells que recla­men un lloc en el con­cert de les naci­ons però obviar-ho és no saber com fun­ci­ona el món.