La generació postcovid

Fa dues set­ma­nes que l’epi­demiòleg Oriol Mitjà va tui­te­jar: “La meva opinió, de no expert, és que les #tau­le­tes_­di­gi­tals són més peri­llo­ses per la cana­lla que les #mas­ca­re­tes. Impri­mei­xen velo­ci­tat a la vida, els apro­pen a la comes­ti­bi­li­tat i els allu­nyen del caràcter refle­xiu i huma­ni­tari.” En aquell moment, vaig res­pon­dre el tuit dient-li que no hi veia l’efecte de tro­bar punts de sem­blança o dis­sem­blança; en mode col·loquial, que bar­re­java naps i cols. També li vaig repli­car que ben aviat conei­xeríem els efec­tes de l’ús de les mas­ca­re­tes en els nens tant res­pi­ra­to­ris com sociològics, com pel que fa a la parla. I en aquest dar­rer efecte, els conei­xe­ments sobre el desen­vo­lu­pa­ment del llen­guatge, l’obser­vació i la meva intuïció m’apro­pen a la hipòtesi que els infants de 0 a 3 anys poden haver tin­gut un retard con­si­de­ra­ble en l’adqui­sició del llen­guatge oral. L’apre­nen­tatge del llen­guatge és un procés que demana interacció amb l’entorn. Quan tot era “nor­mal”, pas­sejàvem pels car­rers dels pobles i les ciu­tats i fèiem eixe­res, ges­ti­cu­la­ci­ons, ganyo­tes, jocs... als més petits que ana­ven en cot­xet o en braços dels pares. Si tenies una mica de gràcia els tre­ies un som­riure i con­nec­ta­ves amb ells. En temps de pandèmia no ha estat així: amb les mas­ca­re­tes posa­des ens hem abs­tin­gut d’apro­par-nos-hi tot guar­dant la distància social, i ni els hem pogut som­riure ni ells ens han vist cap mena d’expressió d’ale­gria, de tris­tesa, de sor­presa... Les expres­si­ons faci­als són molt impor­tants per faci­li­tar les comu­ni­ca­ci­ons i les interac­ci­ons soci­als, però si els paràmetres que pro­ces­sen l’expressió es redu­ei­xen a les celles i als ulls, res­tem molta infor­mació comu­ni­ca­tiva. I això també ha pas­sat a les llars d’infants, perquè, tot i que l’escola ha garan­tit els mit­jans, les edu­ca­do­res amb la mas­ca­reta posada han escapçat invo­luntària­ment la comu­ni­cació als infants. Hem de tenir en compte que apre­nen els sons per imi­tació de les expres­si­ons faci­als i els petits només han enre­gis­trat una part de la comu­ni­cació. Aquesta gene­ració ha vis­cut en un entorn social poc esti­mu­la­dor i d’aquí a poc temps lle­gi­rem inves­ti­ga­ci­ons que pot­ser cor­ro­bo­ra­ran la meva hipòtesi. Figues d’un altre paner, Sr. Oriol, gens com­pa­ra­ble amb l’ús de la mas­ca­reta, són les peri­llo­ses #tau­le­tes_­di­gi­tals, de què podem par­lar en un altre arti­cle, amb les opor­tu­ni­tats i els ris­cos que com­por­ten.