Moure fitxa

El calen­dari és impla­ca­ble, i l’ofen­siva judi­cial espa­nyola con­tra el català, encara més. Diven­dres s’exhau­ria el ter­mini que va donar el TSJC per com­plir la impo­sició del 25% de cas­tellà a l’escola, i estàvem amb l’ai al cor pen­dents d’un movi­ment de fitxa per evi­tar que la sentència s’exe­cutés de manera automàtica i la immersió lingüística fos part del pas­sat.

El movi­ment de fitxa va arri­bar, i ben­vin­gut sigui. Encara que en rea­li­tat ningú n’esti­gui satis­fet del tot, encara que algun dels que va impul­sar l’acord després se’n des­di­gui per les ten­si­ons inter­nes; el cert és que el govern ha pogut atu­rar l’espasa de Dàmocles que pesava sobre la immersió. Modi­fi­car la llei de política lingüística té coses bones: posa el Par­la­ment per sobre dels tri­bu­nals, posa els docents per sobre dels jut­ges, es blin­den jurídica­ment els pro­jec­tes lingüístics dels cen­tres i s’evita que ningú pugui impo­sar quo­tes lingüísti­ques d’ara enda­vant. I té –o si més no diven­dres tenia– encara una altra vir­tut: recons­tru­eix el con­sens lingüístic, ja que inclou les for­ces que als anys 80 van ser artífexs del model d’escola cata­lana.

No, no és una jugada mes­tra; tant de bo no hagués cal­gut tocar la llei de política lingüística. Però a hores d’ara diria que ja ha que­dat clar que les juga­des mes­tres no exis­tei­xen i que estem enmig d’una bata­lla política en la qual l’adver­sari uti­litza la llen­gua com a arma. Per tant, calia res­pon­dre-hi i això era el més impor­tant ara: moure fitxa per sor­tir de l’escac on ens havien situat. I con­ti­nuar la bata­lla legal fins a gua­nyar defi­ni­ti­va­ment la par­tida.