Enterrar la immersió

Sovint, en política, el quan i el com resulta més impor­tant que el què. La set­mana pas­sada, el Par­la­ment va pre­sen­tar un acord per, mit­jançant una modi­fi­cació legal de la llei d’edu­cació de Cata­lu­nya, es pretén pro­te­gir la immersió lingüística a les esco­les de les rei­te­ra­des ingerències judi­ci­als que impo­sen quo­tes amb un punt de kafki­a­nisme. No des­con­fio de les bones inten­ci­ons dels par­tits per inten­tar resol­dre una situ­ació com­pli­cada. Tam­poc ho faig de la bona volun­tat de l’excon­se­llera Rigau, que sem­bla que ha estat al dar­rere de la ini­ci­a­tiva que ha bus­cat l’acord més enllà de l’inde­pen­den­tisme. De fet, Rigau és un exem­ple de les vícti­mes de la repressió espa­nyola con­tra el país i la llen­gua. Ara bé, el con­text i les mane­res (el quan i el com) inva­li­den, en part, l’intent.

Amb un mes de març agi­tat, quan el titu­lar de la con­se­lle­ria d’Edu­cació, amb una infle­xi­bi­li­tat il·lumi­nada, ha posat en con­tra seu el con­junt de la comu­ni­tat edu­ca­tiva, després de diver­sos dies de vaga, i l’endemà d’una històrica jor­nada en defensa del català a l’escola, el to des­lluït de l’anunci sona a clau­di­cació. A tot això se suma un moment de greus ten­si­ons inter­nes, amb un Depar­ta­ment d’Edu­cació a la deriva. Els ene­mics de Cam­bray abun­den entre els seus ren­gles i les mesu­res sobre calen­dari, currículum i una inca­pa­ci­tat d’acor­dar amb els docents la reversió d’unes dete­ri­o­ra­des con­di­ci­ons labo­rals han des­en­ca­de­nat una agi­tació social de con­seqüències impre­vi­si­bles. L’inde­pen­den­tisme es troba divi­dit i dece­but. I el Par­la­ment no sem­bla pas­sar pel seu millor moment, quan ha aco­tat el cap cada vegada que una instància admi­nis­tra­tiva espa­nyola li ha cla­vat un cal­bot. Hem assis­tit a la renúncia a inves­tir pre­si­dent Puig­de­mont, s’ha des­fet del pre­si­dent Torra, ha apar­tat Pau Juvillà, i la pro­pera a la llista és la pre­si­denta de la ins­ti­tució. Sense cap gest de dig­ni­tat, la cre­di­bi­li­tat de la repre­sen­tació del poble de Cata­lu­nya ha que­dat força deva­lu­ada. A tot això se suma l’exhau­ri­ment del crèdit d’un govern inde­pen­den­tista, que en menys d’un any ha deci­dit inde­pen­dit­zar-se dels seus votants.

Sobre la qüestió de la immersió, sem­bla que no s’ha aca­bat de com­pren­dre el con­text. Aquesta va fun­ci­o­nar rela­ti­va­ment bé entre 1980-2000. Les cir­cumstàncies sem­bla­ven propícies. Des d’un punt de vista polític, la política de redreçament naci­o­nal, de recu­pe­ració de l’ús públic i del pres­tigi social venia asso­ciat a una crisi de mala consciència de l’Estat, amb un naci­o­na­lisme espa­nyol massa lli­gat al fran­quisme, i amb una evo­lució democràtica que a Espa­nya sig­ni­fica el desen­vo­lu­pa­ment de les iden­ti­tats no cas­te­lla­nes. Es podia dir que la relació Espa­nya-Cata­lu­nya es fona­men­tava en una “coe­xistència pacífica”. Des d’un punt de vista demogràfic, a més, en el període, la població va créixer al vol­tant d’un 2%, un ritme que va per­me­tre con­so­li­dació i esta­bi­li­tat, fet que va aju­dar a expan­dir el català en ter­mes abso­luts i rela­tius.

Les coses van can­viar radi­cal­ment a par­tir del 2000. El pro­grama d’invo­lució democràtica impul­sat per Aznar, i de rear­ma­ment del naci­o­na­lisme espa­nyol, va pro­pi­ciar un gir en les rela­ci­ons entre naci­ons. Els atacs a la immersió no dei­xa­ven de ser una part d’una deli­be­rada agenda política de recen­tra­lit­zació i d’asset­ja­ment a les iden­ti­tats no cas­te­lla­nes. Ata­cant la llen­gua, es busca des­truir el país. La per­se­cució judi­cial de la immersió no és una fina­li­tat, sinó un mitjà per acon­se­guir l’objec­tiu prin­ci­pal. Així, en els dar­rers anys hem entrat en una dinàmica en què Espa­nya ataca la llen­gua per des­truir la nació, men­tre que els cata­lans han arri­bat (o hau­rien d’arri­bar) a la con­clusió que per sal­var la llen­gua cal cons­truir un país sobre la base de la inde­pendència.

Ara bé, la dei­xa­desa interna també influ­eix en aquest estat ter­mi­nal de la immersió. Entre 2000 i 2020, la població ha cres­cut un 25%, pro­ba­ble­ment més que qual­se­vol altre país euro­peu. Cata­lu­nya ha doblat el seu PIB: de 120.000 mili­ons d’euros a prop de 250.000 mili­ons d’euros. Per con­tra, la inversió per alumne a l’escola pública ha pas­sat de 2.392 a 3.146 euros. Les xifres sovint expli­quen millor que les parau­les.