Figueres, anys 40

Dues fàbri­ques: la fari­nera i una de pasta –fideus, macar­rons–, i els assas­si­nats dels dos pro­pi­e­ta­ris en els anys de post­guer­res. Esce­na­ris figue­rencs i alt-empor­de­ne­sos. La inves­ti­gació, a càrrec de dos mem­bres prou par­ti­cu­lars de la Guàrdia Civil; un d’ells diu: “Ens res­pec­ten perquè els fem por.” Els figu­rants: les vídues, els seus diguem-ne amants i també un públic sovint per­fec­ta­ment iden­ti­fi­ca­ble –no és impres­cin­di­ble– per als més vells, que els sem­blarà que tor­nen als pai­sat­ges físic i humà de la seva infància. A l’epi­cen­tre, el SNT (Ser­vi­cio Naci­o­nal del Trigo), ens fran­quista que obli­gava la page­sia a ven­dre el blat a l’Estat al preu –baix– que deci­dia pagar-lo; aquest ser­vei naci­o­nal obre un ven­tall de cor­rup­ci­ons que ensaïmen polítics, empre­sa­ris, inter­me­di­a­ris... És l’època dau­rada de l’estra­perlo i el con­tra­ban –som a tocar de la fron­tera–, i, en aquest sen­tit, encara es fan pre­sents com­pli­ci­tats, com ara les esta­fes als jueus que mal­da­ven per tra­ves­sar Espa­nya. Segui­rem uns quants manu­als: com el blat passa a les diver­ses fari­nes –fleca, pas­tis­se­ria, etc.–; com la farina es trans­forma en pasta de cana­lons o d’escu­de­lla. Però sobre­tot com de com­plex, esca­lat i obs­cur és el meca­nisme de la cons­tel·lació de la farina: des dels blats de Bur­gos, l’Argen­tina i... la Rússia comu­nista!, que arri­ben en tren o pels ports de Bil­bao i Bar­ce­lona, al con­tra­ban, el mer­cat negre, les fal­ses guies, els cir­cuits ama­gats, les com­pli­ci­tats de fle­quers... I de pas­sada, com diu un guàrdia, seguim un cur­set de dret mer­can­til: pac­tes de sin­di­cació, acci­ons al por­ta­dor, valors nomi­nals, bene­fi­cis... Dues-cen­tes pàgines de diner esta­fat, morts i infi­de­li­tats, sal­pe­brats d’alféreces pro­vi­si­o­na­les, mer­cat dels dijous, banys a Roses (en bus) o a Colera, Gar­bet o Llançà (en tren); tes­ta­ments, herències i màqui­nes domèsti­ques de tri­co­tar; el pape­rot de l’Església còmplice, refle­xi­ons sobre la llen­gua –un dels civils és mallorquí–, temor d’impli­car algun poli­ticàs en aquest alli­oli de bene­fi­cis i baix­ven­tre... I encara referències dels cui­ners Josep Ron­dis­soni o Ignasi Domènech, dei­xe­bles d’Escof­fier –i remo­ta­ment de Carême–, en aquesta novel·la escrita per Octavi Dal­mau, i que es diu La fari­nera, que no s’han de per­dre i que evoca Agatha Chris­tie, Conan Doyle, Honoré de Bal­zac, Narcís Oller i Bosch de la Trin­xe­ria. La pre­sen­ta­rem al cas­tell de Llers diven­dres a les 7 de la tarda.