La ciutat dels prodigis (XXIX)

De fa set­ma­nes un diari volun­tariós i entu­si­asta amb el poder actual intenta convèncer els bar­ce­lo­nins que el túnel del TGV que tre­pa­narà la columna ver­te­bral de la ciu­tat serà el més segur del món. Fins i tot les obres de la Sagrada Família són més peri­llo­ses per a la salut del tem­ple que el pro­jecte que ha apro­vat el con­sell de minis­tres, han dit repi­cant l’opinió de no sé qui. Molt bé.

L’altre dia repas­sa­ven els quilòmetres de forat que supor­ten altres ciu­tats euro­pees. No han acon­se­guit, però, convèncer els afec­tats. Perquè els afec­tats són bar­ce­lo­nins. I els bar­ce­lo­nins fa molt de temps que van per­dre la fe en el terra que tre­pit­gen. En poc de temps aquesta ciu­tat dels pro­di­gis ha aguan­tat l’enfon­sa­ment d’un tros de barri per les obres del metro, el col·lapse del ser­vei de Roda­lies per la cons­trucció de la línia del TGV, el caos repe­tit a l’aero­port del Prat per ava­ries, sabo­tat­ges i fes­tes diver­ses, i ara una apa­gada d’aque­lles que es merei­xen una pel·lícula de catàstro­fes del millor Hollywood. Cada vegada que un bar­ce­loní es recolza en una paret sos­pesa pri­mer que no li cai­gui a sobre.

Fins i tot n’hi ha que es miren el cel, com a Astèrix, no sigui cas que deci­deixi aba­tre’s sobre Bar­ce­lona. Quan els empre­sa­ris pro­tes­ten perquè al port els pro­duc­tes amb data de cadu­ci­tat es podrei­xen tot espe­rant rebre el permís d’entrada a la ciu­tat no se n’estra­nya ningú. Si ara l’alcalde tingués la pen­sada de comu­ni­car als veïns que ha tor­nat a dema­nar la cele­bració dels Jocs Olímpics, hi hau­ria un èxode mas­siu de veïns per evi­tar les catàstro­fes que se’n deri­va­rien. Bar­ce­lona s’ha con­ver­tit en la ciu­tat més inse­gura del món. Li plou fang. Pot­ser els déus han deci­dit cas­ti­gar-la. No volíem infra­es­truc­tu­res i inversió de l’Estat? Doncs parem el cabàs.