Qui espia?

Arran del Cata­lan­gate l’inde­pen­den­tisme ha acon­se­guit una de les foto­gra­fies més pre­ua­des dels dar­rers temps: JxC (Puig­de­mont), ERC (Jun­que­ras), CUP (Riera), ANC (Palu­zie) i OC (Antich). La foto es va esvair ràpida­ment quan els actors es van pro­nun­ciar: Puig­de­mont, en favor de tren­car la relació amb Espa­nya, i Jun­que­ras, en favor de man­te­nir-hi el diàleg. Un cop més, ambdós ho posa­ven difícil al pre­si­dent, Pere Ara­gonès, que con­ti­nua essent par­ti­dari de man­te­nir l’equi­li­bri i que con­fia en un pro­nun­ci­a­ment d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, que fruc­ti­fi­quin les denúncies judi­ci­als en cinc països i a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees i en una comissió d’inves­ti­gació al Congrés que fins ara ha dei­xat Pedro Sánchez a les cor­des sense el suport del PNB i d’Uni­des Podem. Públi­ca­ment, tot­hom està d’acord que l’afer és into­le­ra­ble. En pri­vat, hi ha tolerància davant el fet que un estat pugui espiar. La veri­tat és que Espa­nya s’ha situat com un dels països sos­pi­to­sos d’un ús malin­ten­ci­o­nat d’espi­o­natge de la informàtica. És a dir, un país dubtós de la seva democràcia. Sánchez haurà de fer quel­com en els pròxims dies. Haurà de fer rodar caps com en el seu moment va fer Felipe González amb les nome­na­des escol­tes del Cesid. Entre d’altres, va ser des­tituït per omissió Narcís Serra, que lla­vors era el vice­pre­si­dent. Serà difícil esbri­nar la veri­tat d’aquest afer. De ben segur que no sor­ti­ran fac­tu­res ni papers que puguin com­pro­me­tre l’actual i l’ante­rior govern, que tenia una auten­tica obsessió per l’inde­pen­den­tisme. Ningú creu que es pugui acla­rir la veri­tat. Sánchez només pot recu­pe­rar con­fi­an­ces i ara com ara no té una res­posta con­vin­cent que vagi més enllà de dei­xar pas­sar el temps en espera que el tema escampi. Els socis el poden aban­do­nar abans d’hora i tot i que sem­bla impro­ba­ble es pot veure obli­gat a con­vo­car elec­ci­ons, fet que només agrada a Vox. No volem ser espi­ats.