Antònia Canals

M’agra­dava el seu des­patx. Era com un d’aquests racons que s’esti­len ara a les clas­ses de pàrvuls, amb cose­tes de colors i mol­tes eti­que­tes. Una expo­sició de jogui­nes, sem­blava, excepte que eren màqui­nes de pen­sar men­tre et pen­sa­ves que juga­ves. Era un espai petitó i, quan hi entra­ves, tenies ben bé la sen­sació que ella hi feia joc. També era menuda i bellu­gueta, i et rebia rere la taula amb un riure una mica entre­ma­liat, com si et digués en con­fidència: “Només soc aquí, en aquesta posició pro­fes­so­ral, perquè la taula no se senti tan sola, però quan vul­guis ho posem tot potes enlaire.” La vaig entre­vis­tar fa molts anys, a Antònia Canals, una sola vegada, quan va rebre el II Premi Mes­tres 68 a la reno­vació pedagògica, el 1994, però l’he guar­dada com una presència tute­lar, una encar­nació mera­ve­llosa sor­tida d’algun conte de fades, de la mes­tra ideal. Recordo que els alum­nes de la Nor­mal de Girona van pen­jar aquell any una pan­carta a la façana de l’edi­fici per feli­ci­tar-la pel premi, i pot­ser hau­ria hagut de ser a l’inrevés, que el premi es feli­cités de poder hono­rar-la a ella. Si unes quan­tes gene­ra­ci­ons han tin­gut excel·lents pro­fes­sors de matemàtiques és gràcies al tre­ball pio­ner d’Antònia Canals, que les ente­nia no com a meres ope­ra­ci­ons alge­brai­ques, sinó com a estratègies de rao­na­ment, fins i tot per saber quan dos més dos no fan qua­tre. “És més fàcil ense­nyar de la mateixa manera que t’han ense­nyat a tu, però si jo hagués seguit aquesta norma, esta­ria apli­cant un model edu­ca­tiu de col·legi de mon­ges”, em va dir. I va riure. Sem­pre et deia coses la mar de sen­sa­tes rient.