País Valencià

Negra nit en l’estació de tren de Joa­quim Soro­lla, a València ciu­tat. Dar­rere meu una veu retrona –“Vostè no és Jordi Solà Coll?” Sí, amb el segon cognom és que em dema­nen. Esgo­tat per un enèsim viatge ina­ca­ba­ble des de Bar­ce­lona em giro per des­co­brir la figura noble de Jaume Pérez Mon­ta­ner acom­pa­nyat de la seva inse­pa­ra­ble Isa­bel Robles. Ens abra­cem enmig d’un vestíbul fred i buit. Els ulls del poeta se’m cla­ven en l’esguard, bo i mos­trant a parts iguals sor­presa i ale­gria per la tro­bada ines­pe­rada. Hi ha algun altre espai que con­cen­tri tan­tes emo­ci­ons com és la ter­mi­nal d’una estació de fer­ro­car­ril? Sota una tènue llum flu­o­res­cent rebla l’encon­tre entre poe­tes el deli­cat som­riure d’Isa­bel.

Un record que se m’arrapa en la pell i que ara em retorna net i clar. Perquè si una cosa he après en aquests dar­rers sis anys és que el País Valencià és terra de poe­tes. Una veri­tat de fet que s’ha eri­git en els meus peri­ples –qual­se­vol viatge és una ven­tura– a través de l’eros dels sen­tits. De l’oïda i la mirada. De la meva vin­cu­lació sen­ti­men­tal amb els noms: la Safor, la Vall d’Albaida, la Cos­tera o el Com­tat. Amb la Drova o la Vall de Galli­nera. Una topofília que vin­cula el meu ésser amb l’espe­rit de les parau­les. Amb una llen­gua com­par­tida. Un país inver­te­brat –també fer­roviària­ment– que volen que no sigui i que a pesar de tot, també del nos­tre oblit, malda per ser cada dia en cada gest: quan el gest esdevé gesta, i fer el pa amb les mans ens encim­be­lla als cims més alts.

“Amb tots els noms que s’han tor­nat estranys / he cali­brat l’últim fons de l’absència”, diuen aquests ver­sos decasíl·labs de la poeta Teresa Pas­cual. Perquè obli­dar els noms és obli­dar la parla. I obli­dar la parla és obli­dar la llen­gua. I obli­dar la llen­gua és obli­dar-nos a nosal­tres. Cal recor­dar quina és la casa de l’ànima? Entre la terra i el cel, el País Valencià és “cançó d’un mar sense memòria” i “la veu dels morts que l’esti­ma­ren” en la lírica punyent i dolo­rosa de Marc Gra­nell. Un pai­satge que jo he emmot­llat amb la memòria, i que reco­nec meu en la seva sin­gu­lar idi­o­sincràsia. Encara em fas­cina el paradís per­dut de la Vall de Galli­nera. L’eco dels moriscs abans de la tragèdia. I aquells ban­cals eixorcs –el des­po­bla­ment de la vall és una rea­li­tat difícil d’atu­rar– que fan pre­sent un silenci atàvic –els noms que s’han tor­nat estranys– entre mític i històric.

Una història que rever­bera en la llum. Com quan t’endin­ses des de la Safor cap a la Vall d’Albaida i per pri­mera vegada albi­res una claror crua que espur­neja com un cor a punt d’esbo­ci­nar-se. Amb la Maria Josep Escrivà –eru­dita i sàvia en poètica i botànica– hem fet manta vega­des aquest viatge camí de la serra de Mari­ola. I sem­pre hem comen­tat com la llum meri­di­o­nal matisa l’oro­gra­fia de manera pecu­liar. Una llum hipnòtica, vehe­ment, que a mesura que avan­ces d’est a oest emmot­lla l’espe­rit de la natura i tot ho empe­ti­teix en inci­dir com un vel sobre els objec­tes. Tot un con­trast amb la llum de la mar­jal –ara penso en la mar­jal de la Xeresa cap al tard–, aque­lla apo­te­osi onírica on s’imposa el miratge, les for­mes es dis­so­len len­ta­ment, i la llum, mistèrica en el seu esde­ve­nir nit pura, es fon amb el bro­git d’un agró en el moment precís d’empren­dre el vol.

Si tal com deia Joan Fus­ter –enguany que cele­brem el cen­te­nari– “escriure és recor­dar o, en tot cas, inven­tar records” és molt pro­ba­ble que dar­rere dels meus mots hi hagi una tendència ine­vi­ta­ble a ide­a­lit­zar una geo­gra­fia humana i política que, faríem bé de no obli­dar-ho, és també la nos­tra. Car recor­dar és un viatge inte­rior al cor de cada cosa. I cada cosa se’ns revela dife­rent en la imatge del record. La rea­li­tat és sem­pre escàpola. I tan­ma­teix, el País Valencià s’eri­geix com una potència en acte, en una llar comuna on les parau­les esde­ve­nen el nos­tre fona­ment. Cada cop que hi torno és com tor­nar al meu redós. Torno als meus noms. Torno als meus orígens. “Allò que cer­ques ho tens davant de tu”, apunta Josep Piera, el poeta de la Drova, vital i hedo­nista. Tan sols ens cal obrir els ulls. Tenir la volun­tat d’obrir-los. I enten­dre que sense el sud no hi ha nord que val­gui.