Un Nobel en català

Molts can­vis anun­ci­ats per la con­se­lle­ria d’Edu­cació per al curs vinent em sem­blen una ren­dició i d’altres, una fri­vo­li­tat. Però hi ha un canvi con­cret que sí que m’ha sem­blat molt posi­tiu: amb la reforma del bat­xi­lle­rat, es desen­vo­lu­parà una assig­na­tura opta­tiva de cre­ació literària. Ja era hora. En el món anglo­saxó la cre­ació literària és dins dels estu­dis reglats. A la uni­ver­si­tat tenen graus que han for­mat els escrip­tors i guio­nis­tes que omplen d’històries les nos­tres vides. En canvi, aquí, el fet d’escriure és vist com un talent innat, el qual es té o no es té sense pos­si­bi­li­tat d’apren­dre’l amb rigor: l’únic que s’hi pot fer és ense­nyar a no fer fal­tes d’orto­gra­fia i a memo­rit­zar obres i autors de la nos­tra tra­dició. Després, si algú té un do espe­cial, ja es tan­carà a casa a crear històries o poe­mes del no res, en una mena d’acte esotèric i inex­pli­ca­ble que ningú super­vi­sarà ni acom­pa­nyarà. A vega­des es com­para amb el fut­bol: “No es pot ense­nyar a ser un Messi”, diuen els apo­lo­ge­tes del talent. D’acord, però a Messi bé que l’entre­nen cada dia des de petit, i li ense­nyen tècni­ques i estratègies sense les quals seria un paquet –àgil i ràpid, això sí– que es mou­ria pel camp sense rumb.

Amb la música i les arts plàsti­ques sí que hi ha hagut una visió més lúcida. Des de primària, l’escola posa als lla­vis dels nos­tres fills una flauta dolça perquè apren­guin a tocar algu­nes notes i puguin inter­pre­tar una cançó sen­zi­lla. L’objec­tiu és desen­vo­lu­par una mínima sen­si­bi­li­tat musi­cal i que apren­guin els rudi­ments d’un llen­guatge que els acom­pa­nyarà tota la vida. I des­co­brir talents i voca­ci­ons. El mateix amb el dibuix. Per què no es fa amb la cre­ació literària? Si volem tenir un dia un Nobel en català, o més Alcarràs gua­nyant a Berlín, o almenys una ciu­ta­da­nia amb una for­mació sen­si­ble i crítica sobre les fic­ci­ons que lle­gi­ran o veu­ran al llarg de la vida, posem-nos-hi des del prin­cipi.