Alquímia econòmica

Diu d’alquímia el Gran dic­ci­o­nari de la llen­gua cata­lana que, en l’època antiga i medi­e­val, era “doc­trina i estudi expe­ri­men­tal dels fenòmens químics que tenia per objecte tro­bar la pedra filo­so­fal i l’eli­xir de llarga vida”. També era cone­guda pels intents de trans­for­mar plom en or. I tot i que sigui una doc­trina antiga, en l’eco­no­mia hi ha molts intents de trans­for­mar plom en or.

En la gran crisi bancària del 1978, quan els direc­tius van veure les ore­lles al llop i ana­lit­za­ven les entra­nyes de les seves cai­xes, van entrar en pànic en veure la mag­ni­tud del des­as­tre que havien fet i pràcti­ca­ment tots, també les auto­ri­tats monetàries, van inten­tar sor­tir de la catàstrofe recu­pe­rant les tècni­ques de l’alquímia i van començar a fer fusi­ons de cai­xes dolen­tes amb l’espe­rança que esde­vin­drien bones. Era exac­ta­ment el mateix que feien els que a l’edat antiga pre­te­nien trans­for­mar el plom en or. Com és natu­ral, i com ja va pas­sar lla­vors, no va fun­ci­o­nar. El resul­tat va ser un des­as­tre més gros i amb uns cos­tos de per­so­nal i econòmics molt alts. De fet, els cata­lans també ens hi vam dei­xar tot el tei­xit finan­cer d’obediència cata­lana, perquè algu­nes de les cai­xes tenien més de cent anys d’història.

La noció de tolerància al risc no és simètrica per a tot­hom, cadascú té el seu nivell, però sovint la cobdícia el pot maxi­mit­zar fins a entrar en el ter­reny de la imprudència. He vist per­so­nes amb poca tolerància al risc que la cobdícia ha trans­for­mat en teme­ra­ris impru­dents.

Un cas verídic: em van ense­nyar uns cor­reus electrònics que havia enviat un des­co­ne­gut que deia que era l’admi­nis­tra­dor de la for­tuna d’Imelda Mar­cos. Hi adjun­tava un cer­ti­fi­cat de dipòsits d’un banc de Nigèria amb força mili­ons de dòlars i pro­po­sava al des­ti­na­tari que l’ajudés a recu­pe­rar-los; a canvi, li dona­ria una comissió que superava el milió de dòlars. Però, i aquí hi havia l’adver­sa­tiva, havia d’anar a Nigèria i con­tac­tar amb un advo­cat per tal de fer la gestió, el qual li dema­nava una repo­sició de fons, que ell no tenia, i exi­gia a l’empre­sari que li fes una trans­ferència per poder fer la repo­sició de fons. A canvi, i com a garan­tia, ell guar­da­ria els cer­ti­fi­cats dels dipòsits fins que es pogues­sin alli­be­rar. És clar que quan l’inter­lo­cu­tor, que era un empre­sari, em feia tot el relat amb un cert goig, li vaig haver de dir que era una estafa. Després d’un temps d’incre­du­li­tat, el vaig poder convèncer. En situ­ació nor­mal, aquesta per­sona tenia un nivell de tolerància al risc molt baix, però la cobdícia el superava. I als que pot­ser es pen­sen que és un fet aïllat, els diré que, amb tota segu­re­tat, molts direc­tius de banc en el decurs de la seva vida pro­fes­si­o­nal s’hi han tro­bat, perquè aquests intents d’estafa, amb vari­ants diver­ses, són recur­rents.

Els que tenim certa edat recor­da­rem la fallida del por­tal Terra. Les seves acci­ons a borsa puja­ven com l’escuma, i no va tenir mai bene­fi­cis. L’apa­rença era tal­ment com si hagues­sin con­ver­tit plom en or. Vull recor­dar que la seva capi­ta­lit­zació en borsa va superar la del mateix BBVA. Un fet també més propi de la cobdícia que no pas de la raci­o­na­li­tat econòmica.

Ara tenim un feno­men del qual es parla molt aquests dies: les crip­to­mo­ne­des. En dos mesos han per­dut més que tot el PIB espa­nyol en con­junt, i per tant mol­tes per­so­nes hi han que­dat atra­pa­des i s’hi han dei­xat for­tu­nes, si no tots els estal­vis. En matèria de crip­to­mo­ne­des, hi ha dos tipus de per­so­nes: les que hi cre­uen cega­ment i les que no. Però jo sos­pito que molts d’aquests gurus que hi pre­di­quen a favor cada cop que en tenen l’opor­tu­ni­tat són ara incapaços d’expli­car el perquè d’aquesta enfon­sada, de la mateixa manera que tam­poc ens podien expli­car les espec­ta­cu­lars alces dels dar­rers anys, lle­vat que fos perquè és un pro­ducte alta­ment espe­cu­la­tiu i ja hi ha grans grups que el domi­nen sufi­ci­ent­ment per fer-hi grans nego­cis.

Però si vostè, ama­ble lec­tor, és una de les per­so­nes que hi han inver­tit, ha de saber que l’any 2021 el Sal­va­dor va ser el pri­mer país –i, de moment, l’únic– que va adop­tar el bit­coin com a moneda i la va lli­gar a la seva eco­no­mia tot i els adver­ti­ments de l’FMI i de Moody’s. Només hi fal­tava la pujada dels tipus d’interès i unes expec­ta­ves de més puja­des perquè els inver­sors mar­xes­sin a cor­re­cuita de les crip­to­mo­ne­des. El Sal­va­dor podria ser el pri­mer país a fer una sus­pensió de paga­ments per culpa dels bit­coins. En aquest cas, també ha fallat l’alquímia.