Sortir del quadre

La foto icònica enqua­dra les dones, fins i tot les que en van sor­tir, amb tanta força que és la imatge la que mana a l’hora de vin­cu­lar el nom propi amb la seva obra. És, en certa manera, un marc men­tal que este­re­o­tipa les que van fer de tot menys seguir el clixé. Un moment deter­mi­nat i fixat en el temps pesa més que el lle­gat lite­rari i periodístic, ingent i excel·lent, de la pro­ta­go­nista. És el cas d’Anna Maria Martínez Sagi, “la Sagi”. En un diari madri­leny, el 1931, la defi­nei­xen com “peri­o­dista mili­tant, poe­tessa ins­pi­rada, gen­til atleta cata­lana i secretària del Club Femení i d’Esports de Bar­ce­lona”. Hi ha la foto que fa el nom i després hi ha el càrrec que reco­neix les pio­ne­res, dones que veiem més d’ara que d’abans. El 1934, la Sagi es va con­ver­tir en la pri­mera dona direc­tiva del Barça. També s’ena­mo­ra­ria d’una dona, el que encara la faria sor­tir més del qua­dre pen­sat per a una senyo­reta de la seva classe social. La Sagi va sor­tir de molts qua­dres; no l’emmar­quem només en el de la llançadora de jave­lina. Ho recor­dava aquesta set­mana en la pre­sen­tació, al Camp Nou, d’un lli­bre il·lus­trat que explica una vida que en són mol­tes, molts qua­dres. Si n’hem d’apren­dre alguna cosa, de la Sagi, que sigui el voler sor­tir d’una foto, de la icona amb la qual ens volen mirar.