Desemparats

“Voleu que Cata­lu­nya sigui un estat inde­pen­dent en forma de República?” Demà farà cinc anys que el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont va anun­ciar, de manera solemne, que aquesta pre­gunta seria la que ens farien en el referèndum per a la inde­pendència, el dia 1 d’octu­bre. Ha plo­gut molt des de lla­vors. Sobre­tot en el teu­lat inde­pen­den­tista. Però on som, cinc anys després? El que és segur és que lluny de la inde­pendència. I em sem­bla que, per desgràcia, cada vegada més. Que cada dia som més cons­ci­ents que ens ha pas­sat el tren i que els polítics que ho havien de lide­rar no ens van saber con­duir pel camí que volíem. Perquè la gent, el poble, la soci­e­tat van per feina. Prou que es va veure en els car­rers. Ara, sovint tinc la sen­sació que per part d’alguna de les for­ma­ci­ons que es diuen inde­pen­den­dis­tes ja els està bé, que es vagi des­pro­ces­sant. Començant per voler con­ti­nuar amb la mal ano­me­nada taula de diàleg, com si fos l’única eina útil per arri­bar a no sé ben bé on. Ja que amb tants anys encara no ente­nem que per par­lar, dia­lo­gar, xer­rar, enra­o­nar no només hi ha d’haver la volun­tat per totes dues parts sinó que sobre­tot hi ha d’haver pri­mer la volun­tat d’escol­tar. I a nosal­tres, els cata­lans, no ens volen escol­tar. Ei, si no és d’ama­gat i espi­ant-nos! Però no ens fan cas. Ni ens en faran. Ni asse­guts en una taula, ni drets al car­rer, ni votant a les urnes. I si ens encan­tem gaire, aviat no ens sen­ti­ran ni par­lar en català. N’hi ha que diuen que, que es puguin creure que Cata­lu­nya es podria trac­tar com una nació, pot­ser sí. Però no pot pas tenir un reco­nei­xe­ment ins­ti­tu­ci­o­nal perquè atemp­ta­ria con­tra el model de cons­trucció naci­o­nal que és el que més s’estima una amplia majo­ria d’espa­nyols i que recull la santíssima Cons­ti­tució. Sem­pre s’arriba allà mateix. Totes les vies són mor­tes. I, doncs, què hem de fer? Si a cada bugada hem anat per­dent llençols, que­da­rem desa­bri­gats, des­em­pa­rats.