On són els homes?

Hem estat molts anys pre­gun­tant-nos on eren les dones als espais d’opinió pública, i aquest gran inter­ro­gant ha pesat com una llosa damunt les maquinàries –i les consciències– dels mit­jans de comu­ni­cació i els seus direc­tius, fins al punt que han aca­bat donant més alta­veus a les dones. Encara queda molt per fer, però for­mu­lar pre­gun­tes com ara “On són les dones?” ha aju­dat, inne­ga­ble­ment, a cons­truir les res­pos­tes necessàries.

Feia temps que pen­sava que també hauríem de cri­dar ben fort, ja sigui a mode d’exigència, de pro­testa o de clam, la pre­gunta “On són els homes?” quan par­lem de violències mas­clis­tes. Ja ho va dir l’escrip­tor José Sara­mago: “És un pro­blema dels homes que patei­xen les dones.” Com pot ser, doncs, que la lluita con­tra la violència mas­clista recai­gui només en les dones? Amb hon­ra­des excep­ci­ons d’alguns acti­vis­tes, fins avui els homes no s’han orga­nit­zat mas­si­va­ment per mos­trar el seu rebuig ni per expres­sar un com­promís de canvi per­so­nal com a pri­mer pas per a un canvi col·lec­tiu.

Això ara pot can­viar. Aquesta set­mana s’ha sabut una notícia que esbossa una pri­mera res­posta a aquesta pre­gunta: ha nas­cut un col·lec­tiu d’homes con­tra la violència mas­clista que rei­vin­dica també que les cures siguin cosa dels homes. El nou Col·lec­tiu 21 d’Octu­bre cons­tituït diven­dres està orga­nit­zant una mobi­lit­zació mas­siva d’homes a la tar­dor. A la seva web afir­men: “Cada vegada que els homes callem davant les violències mas­clis­tes en som còmpli­ces.” Que bé que hi hagi homes deci­dits a no seguir fent veure que això no va amb ells i que cons­tru­ei­xin res­pos­tes a les pre­gun­tes més incòmodes.