Saris i davantals

L’acom­pa­nyava guiant-la de bra­cet quan va pujar les esca­les de pedra monu­men­tal, boni­ques però dures. Visha estava atenta d’Anna, de la manera que cal tenir cura dels grans: hi ha un fil que hi és però no sem­pre es veu. Tot això era abans-d’ahir quan les dues dones al cap­da­vant de la Fun­dació Vicente Fer­rer –Anna n’és la pre­si­denta i Visha ho és de la secció de dones– van omplir d’huma­ni­tat amb un som­riure abraçador l’acte d’inves­ti­dura doc­tora hono­ris causa a qui porta tota una vida dedi­cada a la cura dels altres. Sort n’hi ha de les que un dia van deci­dir posar-se el sari i van demos­trar que es podia can­viar el món. Diven­dres a la UdG els van posar una meda­lla: era bonic perquè el món va sem­blar, per un moment, més just i humà. La cura, col·lec­tiva i inte­gral, és visi­ble i reco­ne­guda. És una revo­lució reei­xida, una espècie d’arcàdia feliç en aquest món que són molts mons que és l’Índia. En canvi, hi ha una cura a la qual no pen­gen meda­lles, que no llu­eix, fins i tot l’ama­guen, però que és molt necessària en aquest món, que no és el pit­jor per viure però tam­poc és un paradís. Diven­dres es deien Visha i Anna, però pel car­rer ens podem tro­bar amb la Vilma i la Con­xita. És la cura atenta, la que acom­pa­nya, la de la dona que no s’ha tret el davan­tal en tota la vida.