Si no fos

Dimarts es va aca­bar la ter­cera tem­po­rada de Vent­delplà. S’ha aca­bat una sèrie que va néixer amb uns números dis­crets de share però que amb el pas del temps ha acon­se­guit certa embran­zida, fins al punt de ser líder d’audiència en el seu últim petard.

Vent­delplà és una sèrie que enganxa perquè emo­ci­ona. Emo­ci­ona mal­grat la sen­si­ble­ria sovin­te­jada de la Teresa i el trac­ta­ment d’alguns temes recur­rents, infi­nits; per exem­ple, la violència entre ban­des juve­nils.

Vent­delplà és inno­va­dora pel caràcter rural que pren el seu entorn. Rural és el petit poble de Breda, però poc ho són els seus per­so­nat­ges, parits des de la visió d’un urba­nita. M’explico. Els agri­cul­tors d’avui, aquells que viuen ínte­gra­ment de l’agri­cul­tura, no van ni amb aixadós ni amb aixa­de­lles ni amb fan­gues. El pagès d’avui va equi­pat amb maquinària com­pleta per tre­ba­llar les seves vas­tes ter­res, perquè o són vas­tes o no són. Perquè ni els empre­sa­ris de la per­ver­tida agri­cul­tura ecològica no tenen qua­tre metres de terra, sinó grans nego­cis per a un mer­cat pseu­do­ve­ge­tarià ascen­dent.

Vent­delplà s’ha nodrit d’uns este­re­o­tips cadu­cats. El pagès d’avui no porta sis­temàtica­ment cami­ses de qua­dres (als de ciu­tat els sem­bla que aquest estam­pat fa més rústic), ni gra­nota ni botes de plàstic. L’home que viu del camp, avui per avui, nor­mal­ment el podreu tro­bar fent cua al depar­ta­ment d’Agri­cul­tura o asse­gut en bufets d’advo­cats per dema­nar sub­ven­ci­ons, i anirà ben abi­llat amb el seu ves­tit jaqueta. Lluny, en qual­se­vol cas, de la ves­ti­menta més fas­hion del Martí o de les botes enfan­ga­des del Jaume.