El món de la Puda

La Càndida Dilmé Mata­mala va conèixer el marit, l’Heri­bert Puig Mas­fer­rer, men­tre venia can­sa­la­des, un dolç de pa de pes­sic i sucre ideat per la pas­tis­se­ria Boa­de­lla, a la font Pudosa. Coro­nada amb un gerro de pedra al cim de la columna, a la base hi ha unes gàrgo­les d’on bro­lla­ven aque­lles aigües fètides, olor d’ous podrits, però apre­ci­a­des per la cli­en­tela del bal­ne­ari, dames com la mare i la tia de Josep Pla, el qual es refe­ria a aquell món pre­tensiós i burgés que s’hos­tat­java a l’hotel Mun­dial de Banyo­les per després gua­rir-se a la Puda d’acne i pso­ri­a­sis o d’asma dient que era “gent devota que donava un aire beatífic a la ciu­tat”. A la font Pudosa, s’hi pot tro­bar cert alleu­ja­ment per la xafo­gor, allu­nyada de l’estany. S’hi ha d’anar expres­sa­ment i apa­reix com una ombra solitària, deca­dent al final de l’arbreda del pas­seig Dal­mau. En la memòria dels més grans, és lloc d’esbarjo, vin­cu­lat als esti­ue­jants, atracció de visi­tants, on els banyo­lins hi bere­na­ven can­sa­lada i un got d’aigua; on sota l’ombra dels plàtans es feia l’estiu. Pot­ser és per això que encara ara hi van fer a tertúlia els que guar­den la memòria del que va ser, no tant l’espai refi­nat reser­vat als foras­ters, que era el bal­ne­ari, sinó l’ambi­ent de pla­ceta d’estiu

És als anys vint quan la meva tia àvia Càndida coneix l’Heri­bert, esti­ue­jant de la Puda, hoste del Mun­dial. És la data de la foto en la qual la Càndida porta una davan­tal blanc i es posa una mà a la but­xaca. Hi ha dues noies més. Des­ta­quen de la colla d’homes que les envol­ten i a l’esquerra es veu la font. És una foto de l’Arxiu Comar­cal del Pla de l’Estany que el meu pare guarda d’una publi­cació local perquè hi va reconèixer la tia de Bar­ce­lona. El nom de la tia Càndida ve a tomb quan ano­meno la Paquita Pal­mada, “la Paquita de la Puda”, que durant els anys cin­quanta, amb un llustrós davan­tal blanc, ser­via can­sa­la­des, anis­sos i xoco­lata. Són les fotos de la tia Càndida i de la Paquita Pal­mada les que tes­ti­mo­nien que hi havia vida en aquell món obli­dat del bal­ne­ari; un Tita­nic banyolí des que el 1960 va tan­car. A la font, pro­pi­e­tat de l’Ajun­ta­ment, no hi raja aigua i l’edi­fici, pro­pi­e­tat pri­vada, no oculta l’estat de degra­dació. De la pèrgola, recor­da­tori d’aquell esplen­dor ple de bea­ti­tud que deia Pla, només se n’aguanta la columna. Les fotos reme­mo­ren un esce­nari vetus­tat, de ter­res hidràulics, del qual no queda ras­tre, i de les banye­res de mar­bre que acu­mu­len fulles de plàtan seques. Què s’ha de fer quan el patri­moni no és només un fan­tasma sinó, a més, una ruïna?