La culpa és molt negra

Una amiga en comenta que es troba mala­ment. Li raja el nas, li fa mal la gola, té un pes enmig del cap i s’arros­sega més que no pas camina. La prova de la covid li ha donat nega­tiu, però a casa seva ja han cai­gut en com­bat el marit i la filla. El metge els ha reco­ma­nat, via con­sulta pel mòbil, que facin llit, que des­can­sin i que s’hidra­tin igual que si es tractés d’un refre­dat empi­pa­dor. I els ha asse­gu­rat que els casos s’estan mul­ti­pli­cant en les últi­mes set­ma­nes. Quan li han pre­gun­tat si s’havien d’aïllar per evi­tar pro­pa­gar el virus entre fami­li­ars i amics, els ha res­post que seria l’opció més con­ve­ni­ent, però que era ple­na­ment cons­ci­ent que som a les por­tes de Sant Joan i que la covid “ja no és el que era”. Tot i això, els ha reco­ma­nat seny i que actu­es­sin amb consciència. Seny? Consciència? Res­pon­sa­bi­li­tat? Fa més de dos anys que vivim immer­sos en una rea­li­tat mar­cada per la pandèmia, i després de tant de temps, pro­to­cols i mesu­res d’obli­gat com­pli­ment, dei­xar només en mans del malalt la seva recu­pe­ració fa una mica de riure, per no dir plo­rar. Com si l’afec­tat fos en dar­rer terme l’únic res­pon­sa­ble d’haver aga­fat el virus i la seva manca de sen­tit comú li passés fac­tura. Vaja, com si hagués de pur­gar una mala decisió. A mi tot ple­gat em sona a llençar pilo­tes fora i em dol com­pro­var que con­ti­nua sent certa aque­lla dita que fa: la culpa és molt negra i no la vol ningú. Ho sento, però ja no hi com­brego, i posats a ser res­pon­sa­bles, que ho sigui tot­hom: ciu­ta­dans els pri­mers, però també admi­nis­tra­ci­ons.

És una mica per­vers posar el focus només en els afec­tats quan es tracta d’inten­tar atu­rar l’avanç d’una nova onada de covid. La setena! Uns afec­tats que, recor­dem, por­ten, mínim, tres dosis de vacuna, han patit la mas­ca­reta, s’han dei­xat les mans amb el gel hidro­al­cohòlic i s’han aïllat quan calia fer-ho. Perquè la ràpida reti­rada de la major part de les res­tric­ci­ons quan la malal­tia ja no era tan peri­llosa no deu haver tin­gut res a veure amb aquesta nova empas­ti­fada d’infec­ci­ons, oi?