La Gran Estafa

Menorca té una llum com la que es veu a molt pocs llocs. El silenci calm de fora de tem­po­rada és una pas­sada. El verd del camp es manté gai­rebé tot l’any. L’ordre de la retícula de la paret seca, vista des de l’avió, és un espec­ta­cle. L’aigua maragda de mol­tes plat­ges con­vida a somiar. Les fes­tes de Sant Joan “són les més grans”. Els palaus i pala­uets són més que dig­nes d’un pas­sat noble. El mag­ni­fi­cent port de Maó i el port “plaça urbana” ciu­ta­de­llenc, que deia l’arqui­tecte Mar­to­rell, mar­quen el pai­satge. La Menorca “reserva de la bios­fera”, un dels llocs que no et pots per­dre a la vida, que diuen molts, té avui molts illencs empre­nyats. Enmig d’un boom turístic amb una expec­ta­tiva que sem­bla no tenir atu­ra­dor, fent l’agost el mes de maig, molts menor­quins comen­cen a sen­tir-se esta­fats. Què esta pas­sant? 

A molts que ho hem donat tot per tal de con­ser­var l’illa i con­te­nir les for­ces més gro­lle­res dels mer­cats libe­rals, ara no ens agrada el que veiem. Dife­rents admi­nis­tra­ci­ons i alguns polítics que s’han sobre­po­sat com han pogut a la pressió de qui no volia límits, alhora que mal­da­ven per no per­dre elec­ci­ons, avui dub­ten pels fets com­plerts. I tot aquest esforç, per a què? Aquesta és la pre­gunta. S’ha fet tot major­ment des de l’esquerra pro­gres­sista i dels eco­lo­gis­tes per la con­ser­vació del que s’ha pen­sat bé comú. Però són avui els con­ser­va­dors de sem­pre els que estan fent caixa a compte de l’statu quo pre­ser­vat. Això ho sabem teo­rit­zar els eco­no­mis­tes: el fre al pla­ne­ja­ment ter­ri­to­rial genera ren­des no gua­nya­des, wind­fall pro­fits que la fis­ca­li­tat no sap recu­pe­rar. Qui s’atre­veix a tocar la gallina dels ous d’or dels equi­li­bris exte­ri­ors de l’eco­no­mia espa­nyola, que té tipus IVA reduïts i suport amb diner públic als tre­ba­lla­dors fixos dis­con­ti­nus? Ja hau­ria vol­gut tal dis­plicència la indústria de la biju­te­ria i del calçat menorquí, mar­ca­des també per les tem­po­ra­des. O un millor ajut públic en suport de nòlits per a la indústria for­mat­gera de l’illa, l’antiga El Caserío, que tant va saber arti­cu­lar el camp menorquí!

La deri­vada con­jun­tu­ral és dura per a molts menor­quins: veuen com tota l’illa s’està venent a les mit­ja­nes i grans for­tu­nes que s’apro­pien de les exter­na­li­tats cre­a­des amb la pre­ser­vació de la natura. Es tracta de molts mega­rics amb for­tu­nes “de ves a saber”, que bus­quen actius sin­gu­lars per col·locar uns diners a refugi. Un lloc, una masia, amb vis­tes d’esguard (quasi totes les tenen), amb camins que els aïllen de la gent, amb acces­sos que fan a plat­ges reser­va­des. Una des­ti­nació del diner molt més segura i de major garan­tia que mol­tes alter­na­ti­ves de com­pra d’art excèntric o con­so­li­dat, o crip­to­mo­ne­des. Pura espe­cu­lació de fons d’inversió que con­tem­plen Menorca com la millor des­ti­nació dels par­ti­da­ris “geor­gi­ans” (Henry George) pel valor de béns d’oferta inelàstica. I és que hi pot haver un actiu més inelàstic per fer créixer el seu valor que una illa? No, cer­ta­ment, en el cas de Marina d’Or o Beni­dorm! A Menorca tot és únic.  Ni que sigui per limi­tat i sin­gu­lar. 

Cer­ta­ment l’autòcton que té pos­ses­si­ons acon­se­gueix avui una bona plusvàlua amb la situ­ació cre­ada. Renda a canvi de patri­moni. Líquid per a un con­su­misme aug­men­tat. Pa per avui i fam per demà a falta d’ini­ci­a­tiva indus­trial nova i recur­rent. Per a les noves gene­ra­ci­ons, esgo­tat aquell exce­dent, la pers­pec­tiva és negra: es tro­ben amb sala­ris reals bai­xos, bar­re­jats entre fràgils immi­grants que man­te­nen la com­pe­ti­ti­vi­tat de cos­tos uni­ta­ris con­tro­lats. Joves d’aquí i de fora que no tro­ben cases per viure a preus rao­na­bles i que s’han d’allu­nyar dels cir­cuits comer­ci­als turístics perquè no poden assu­mir aquest cost de vida. Empre­sa­ris autònoms que es plan­te­gen si té sen­tit tre­ba­llar tot l’any ser­vint la demanda autòctona a preus locals, o més els val fer tem­po­rada amb jor­na­des tan abu­si­ves com els preus que cobra­ran als de fora. O bus­car un traspàs i aban­do­nar l’acti­vi­tat. Amb les plat­ges ple­nes, ni els diu­men­ges de des­cans els menor­quins no hi poden acce­dir

Men­tres­tant, la soci­e­tat es dua­litza entre els ciu­ta­dans de tot l’any i els volan­ders, la ciu­tat esdevé “fixa dis­con­ti­nua”, com una gran urba­nit­zació tan­cada fins una nova tem­po­rada. Sense con­vivència ciu­ta­dana, amb molts nou­vin­guts que no veuen la neces­si­tat d’apren­dre la llen­gua o conèixer una cul­tura de qui se sent “estar de pas”. Tot ple­gat, una gran estafa per als qui esti­men l’illa des del com­promís medi­am­bi­en­tal, de la diver­si­fi­cació econòmica i de la cul­tura de país.