No som de la seva propietat

En diuen la cul­tura de la mort i no deuen estar pen­sant en aquell Millán-Astray que la glo­ri­fi­cava i prac­ti­cava a dojo tot i que no seria un per­so­natge dis­tant de la seva visió política. No, ells si par­len de cul­tura de la mort es refe­rei­xen a la pràctica legal de l’eutanàsia i a la pràctica legal de l’avor­ta­ment, quan la vida s’ha con­ver­tit en indigne sofri­ment o quan una dona no vol por­tar una altra vida al món. I han tor­nat a sor­tir al car­rer, con­vo­cats per orga­nit­za­ci­ons ultra­catòliques, ani­mats ofi­ci­al­ment per l’Església, amb els capi­tos­tos de l’extrema dreta fent one­jar la ban­dera con­tra la ide­o­lo­gia de gènere i tots ple­gats cele­brant la sentència del Tri­bu­nal Suprem dels EUA que ha dero­gat en aquell país la pro­tecció a un dret històrica­ment llui­tat pel movi­ment femi­nista. Quina obsessió amb el cos de la dona! Mili­tars, reli­gi­o­sos, civils, durant segles i ara també atri­buint-se’n la pro­pi­e­tat i l’ús, i el govern i el destí; el cos de la dona on dipo­si­ten pres­tigi, honor i poder –i això un bisbe, un imam, un jutge– sense que ningú els con­vidi; el cos de la dona a través del qual pre­te­nen con­tro­lar la sexu­a­li­tat i la repro­ducció i la pro­pi­e­tat pri­vada, en el fons, en el més pur ata­visme patri­ar­cal; el cos de la dona simbòlic sense el domini del qual es per­den en el labe­rint de la seva inse­gu­re­tat. Estem can­sa­des que s’espan­tin i ata­quin, que inten­tin deci­dir per nosal­tres com si no cotitzéssim en intel·ligència i capa­ci­tat d’elecció. Diu Glo­ria Stei­nem que és femi­nista qui reco­neix la igual­tat i plena huma­ni­tat en homes i dones, i que si ells pogues­sin que­dar emba­ras­sats, l’avor­ta­ment seria sagrat.