Quan un polític estossega

Amb la com­pa­nya Sònia Cervià, res­pon­sa­ble de comu­ni­cació de la Coor­di­na­dora ONG Solidàries, havíem comen­tat que quan un polític estos­sega va a cinc colum­nes, en canvi la per­sis­tent tasca de mol­tes enti­tats en repre­sen­tació d’una ciu­ta­da­nia com­pro­mesa amb prou fei­nes s’obre pas com a notícia. Ella iro­nit­zava amb allò que la soli­da­ri­tat no cotitza en borsa i jo m’esti­rava els cabells perquè veia el món a l’inrevés: com pot ser que una asso­ci­ació hagi de men­di­car espai en un mitjà que hau­ria de ser el pri­mer interes­sat a infor­mar sobre la rea­li­tat al car­rer tant o més que sobre par­tits i ins­ti­tu­ci­ons?; que també, no diré pas el con­trari, però no de manera insis­tent. Les enti­tats ens havien de per­se­guir o érem nosal­tres que ens havíem de moure i publi­car allò que d’impor­tant generés el tei­xit asso­ci­a­tiu, que almenys a Cata­lu­nya és d’una riquesa admi­ra­ble? L’estreta relació entre política i peri­o­disme nas­cuda d’una com­pren­si­ble (en part) com­pli­ci­tat lla­vors que totes les lli­ber­tats esta­ven a les bece­ro­les, passa fac­tura i resta cre­di­bi­li­tat a la pro­fessió pel fet que s’acaba com­po­nent una crònica esbi­ai­xada i incom­pleta de la nos­tra època, massa depen­dent i fins con­di­ci­o­nada pel poder que al nos­tre ofici li per­toca fis­ca­lit­zar, òbvi­a­ment ben lluny de les cla­ve­gue­res (que no a tot­hom esquit­xen). Hi ha tema de fons més enllà de les guer­res bru­tes perquè el des­pres­tigi de la política i del peri­o­disme –de vega­des just, d’altres insi­di­o­sa­ment mane­gat– és sem­pre una mala notícia. I per cert: l’estos­sec d’un polític encara té més por­ta­des que l’acti­visme social.