Gabriel, Iceta i la frustració

Aquesta set­mana ha tor­nat de l’exili Anna Gabriel. Alguns inde­pen­den­tis­tes li retre­uen el gest, com si fos una ren­dició, com si el seu exili sense un pla d’acció política con­cret tingués encara algun tipus de sen­tit. La gran eina per dotar l’exili de força política era un Con­sell per la República amb dos mili­ons d’ins­crits, però la gran majo­ria dels que ara exi­gei­xen sacri­fi­cis a Gabriel no veien clar posar-hi vint euros. L’epi­sodi és una mos­tra de la frus­tració entre els inde­pen­den­tis­tes per la manca d’un pla per avançar cap a alguna banda.

Una de les fra­ses més cíniques que he sen­tit en política els dar­rers anys (i mira que se’n sen­ten, a diari) la va dir Miquel Iceta, lla­vors líder del PSC, dema­nant als líders inde­pen­den­tis­tes que no gene­res­sin frus­tració amb la pro­posta d’un referèndum. Una frus­tració –i això Iceta ja no ho deia– que ell mateix aju­da­ria a pro­vo­car amb el blo­queig del seu par­tit a qual­se­vol sor­tida que passés per una con­sulta als ciu­ta­dans sobre el futur polític de Cata­lu­nya, un blo­queig que defen­sa­ria al Par­la­ment, al Congrés espa­nyol, als tri­bu­nals repres­sors i, si fos neces­sari, al car­rer al cos­tat de la dreta i la ultra­dreta espa­nyo­lis­tes.

Va arri­bar l’1-O, el 27-O i el 155, deten­ci­ons i exi­lis, Urqui­na­ona i Tsu­na­mis, i com que la frus­tració no arri­bava sinó que molta gent hi seguia, ara molt empre­nyada però encara espe­rançada, Iceta va con­ti­nuar invo­cant-la: esteu gene­rant frus­tració, no vul­gueu can­viar res, que ja veieu què passa. Final­ment el van fer minis­tre. Aquesta ha estat l’acti­tud de la major part de l’esquerra espa­nyola: no can­vieu res, que pren­dreu mal. Sou infan­tils perquè crèieu que podíeu vèncer el règim del 78. Ja us ho dèiem. L’acti­tud de l’esclau veterà que es mira amb res­sen­ti­ment el motí que pre­pa­ren els pre­sos joves i que avisa els guar­di­ans quan veu que estan a punt d’esca­par-se. És la manera que tenen alguns espa­nyols d’esquer­res de fer-se pas­sar la pròpia frus­tració.