‘El desconegut del llac’

Si l’homo­se­xu­a­li­tat repri­mida fa que The Power of the Dog, el gran film de Jane Cam­pion invo­cat ahir, sigui una mena d’encre­ua­ment entre el neowes­tern i un drama de Ten­nes­see Willi­ams, Alain Gui­rau­die ima­gina a El des­co­ne­gut del llac (L’inconnu du lac, 2013) un paradís homo­se­xual a plein air en què el desig cir­cula lliu­re­ment. A l’entorn d’un llac, amb la platja per fer-hi el con­tacte seduc­tor i el bos­quet cir­cum­dant per prac­ti­car-hi els actes sexu­als, uns cos­sos són fil­mats com una matèria pictòrica. La natura s’hi mos­tra esplèndida en ple estiu i con­vida al goig dels cos­sos, però en aquest paratge idíl·lic es mani­festa ines­pe­ra­da­ment una pulsió des­truc­tiva. Tot paradís té una ombra i pot con­ver­tir-se en un infern. És així que la cele­bració hedo­nista s’ins­criu en un estrany film de ter­ror des del moment en què, a la cai­guda de la tarda i quan no queda ningú més al llac, el bell Frank observa com un home n’ofega un altre després de prac­ti­car-hi sexe. Amb aquest home, el tenebrós des­co­ne­gut, Frank hi ha tin­gut abans un con­tacte visual que li des­perta un desig irre­sis­ti­ble. L’espec­ta­dor del crim no deixa de desit­jar l’assassí, que ignora (o pot­ser no) que aquell que es con­ver­tirà en el seu nou amant l’ha vist matant. És així que el mis­teri (i una certa mor­bo­si­tat) pal­pita en el film. El mis­teri del desig. El mis­teri de la pulsió d’amor i de mort. El mis­teri de les pròpies imat­ges i així de la seva bellesa. Men­tre la natura es manté impas­si­ble davant les acci­ons huma­nes, es passa de la llum a l’obs­cu­ri­tat fins a un final en què, com si estiguéssim a les pal­pen­tes, ens resta ima­gi­nar a través dels sons. Demà: Estiu del 85 (François Ozon, 2020).