Una agenda urbana

Fal­ten deu mesos per a les elec­ci­ons muni­ci­pals. Des d’ara tot són cor­re­dis­ses; pro­cla­ma­ci­ons suc­ces­si­ves de can­di­dats, defi­nició d’estratègies, pre­ses de posició sobre temes d’actu­a­li­tat, defi­nei­xen un dia sí i l’altre també les com­pa­rei­xen­ces dels diri­gents polítics con­cen­trats en les polítiques de la quo­ti­di­a­ni­tat, les polítiques de pro­xi­mi­tat. Sem­bla com si l’agenda naci­o­nal hagués que­dat apar­cada per a temps millors i de cop els més radi­cals par­ti­da­ris de fer volar coloms hagin des­co­bert el món ter­re­nal.

En aquest ter­reny l’inven­tari de les man­can­ces, el reper­tori dels retro­ces­sos i de les inèrcies, les renúncies als vells com­pro­mi­sos, la manca d’eficàcia, el pre­do­mini d’una rutina admi­nis­tra­tiva res­tric­tiva esde­ve­nen una llista cla­mo­rosa dels temes pen­dents i de la manca de solu­ci­ons. S’ha per­dut el sen­tit de les urgències i de les emergències, i fa l’efecte que les admi­nis­tra­ci­ons en gene­ral i les locals més en par­ti­cu­lar s’hagin ins­tal·lat en el con­for­misme de la fata­li­tat. Les res­tric­ci­ons legals, els impe­di­ments legis­la­tius i regla­men­ta­ris, els fil­tres per garan­tir la trans­parència han esde­vin­gut l’excusa de mal paga­dor per tenir-ho tot entre­ban­cat i entre­tin­gut.

A par­tir d’aquest pano­rama, agreu­jat durant un parell d’anys per la crisi de la pandèmia, s’albira ara un nou horitzó polític i s’obren noves opor­tu­ni­tats per obrir l’agenda urbana i enca­rar els rep­tes més imme­di­ats del futur de les ciu­tats. En aquesta cruïlla s’obren dos camins: d’una banda el de la xer­ra­meca teo­rit­zant i eixorca, els dis­cur­sos gran­di­loqüents i teòrics, l’emba­da­li­ment acrític per les noves tec­no­lo­gies i les ano­me­na­des ciu­tats intel·ligents, i de l’altra la defi­nició con­creta, plau­si­ble, pos­si­ble, d’una agenda urbana de com­promís i trans­for­mació.

En pri­mer lloc en el ter­reny de l’urba­nisme. A la ciu­tat cen­tral i a la perifèria de les ciu­tats. La rege­ne­ració de les perifèries esdevé una con­dició impres­cin­di­ble per superar l’esfi­la­gar­sa­ment esllan­guit dels polígons, de la dis­persió i la infrau­ti­lit­zació del sòl. Cal atri­buir nous paràmetres als espais inters­ti­ci­als que han d’esde­ve­nir la millor sol­da­dura verda del tren­ca­ment perifèric i els polígons han de ser objecte d’un repen­sa­ment estratègic on les deter­mi­na­ci­ons qua­li­ta­ti­ves, per a les acti­vi­tats i per a la seva arqui­tec­tura, domi­nin per damunt de les velles expec­ta­ti­ves quan­ti­ta­ti­ves.

I a la ciu­tat cen­tral l’aban­do­na­ment dels paràmetres de qua­li­tat i soli­desa en bene­fici d’una arqui­tec­tura efímera d’obs­ta­cles mòbils i de colo­rai­nes diver­ses s’ha d’atu­rar i rever­tir. És indub­ta­ble que s’han d’abor­dar els rep­tes de la nova mobi­li­tat i de la tran­sició energètica. Però en aques­tes qüesti­ons no és pos­si­ble de fer-nos tram­pes al soli­tari. Men­tre les alter­na­ti­ves per als cot­xes als com­bus­ti­bles fòssils esti­guin a preus pro­hi­bi­tius i amb pres­ta­ci­ons encara dub­to­ses, no és pos­si­ble d’abor­dar solu­ci­ons uni­ver­sals. En aquest sen­tit les res­tric­ci­ons a la cir­cu­lació, les solu­ci­ons dis­su­a­si­ves d’apar­ca­ment, els paga­ments per a l’acces­si­bi­li­tat han de ser mesu­rats i modu­lats en funció de les pos­si­bi­li­tats i les expec­ta­ti­ves reals. Calen, això sí, opci­ons tren­ca­do­res, limi­ta­ci­ons radi­cals, deter­mi­na­ci­ons rigo­ro­ses per a la càrrega i descàrrega, limi­ta­ci­ons horàries taxa­ti­ves, i apos­tes a fons pel trans­port públic.

Les polítiques de verd públic, d’espais d’ús col·lec­tiu han d’enca­rar una política d’arbrat des­ti­nat a créixer i durar, i han de defu­gir les tram­pes de la natu­ra­lit­zació mal entesa que gene­ral­ment acaba amb la degra­dació natu­ral de la vege­tació i la dege­ne­ració de l’espai urbà. Els grans perímetres de verd, les ane­lles ver­des de mol­tes ciu­tats, pas­sen per un man­te­ni­ment ele­men­tal i inte­gral que n’asse­guri la con­tinuïtat i la prac­ti­bi­li­tat. Els bos­cos urbans són el millor antídot a la jar­di­ne­ria engan­xosa.

Les polítiques soci­als i d’habi­tatge merei­xen un capítol a part. Cal dir, però, que res no jus­ti­fica la pràctica con­des­cen­dent i per­mis­siva, esti­mu­lada, al sen­se­lla­risme quan els poders públics tenen l’obli­gació de pro­veir con­di­ci­ons de dig­ni­tat i higi­ene sense límit. No es tracta d’ama­gar el feno­men; es tracta d’impe­dir-ne la pro­li­fe­ració amb alter­na­ti­ves sòlides i efi­ci­ents.